Waters i els seus fantasmes

Mestres repressors, líders totalitaris, metàfores sobre la incomunicació i un mur que ens empetiteix, i que va creixent al llarg de l'espectacle, totxo a totxo, fins a la seva destrucció final. The wall, la fantasia megalòmana de Roger Waters, es va escenificar ahir a la nit al Palau Sant Jordi (entrades esgotades; encara en queden per al segon concert, aquesta nit) i, si bé el seu missatge admet lectures a la carta, una cosa sembla clar: de la mateixa manera que alguns himnes són l'expressió més bella de certes dictadures, els totalitarismes són molt lletjos, però... ¡com ens posa la seva estètica!

Per carregar contra els abusos de poder, l'exbaixista de Pink Floyd es va servir de referències a la simbologia nazi o soviètica (martells encreuats), crits castrenses i gags intimidants des de l'inici amb la metàl·lica In the flesh. Si Avatar és la pel·lícula en què, en nom de la pau i l'ecologia, es converteix un bosc en un solar després d'una carnisseria que fa època, The wall és un espectacle que denuncia l'atropellament de la identitat individual a base d'aixafar l'espectador. És la paradoxa Waters.

AVIÓ ESTAVELLAT /No havien passat cinc minuts de xou quan una avioneta es va estavellar contra un extrem de l'escenari mentre se sentien tirotejos a través dels altaveus disposats al Sant Jordi. A The thin ice es van projectar fitxes de víctimes de guerra, de Normandia a l'Iraq. Col·locar el single més clar d'un disc conceptual al principi pot jugar males passades: Another brick in the wall, part 2 va sonar ahir a la nit molt aviat, quan en un xou ordinari li hauria correspost un tractament de bis. Van sortir una vintena de nens que van recolzar els cors infantils en playback i van increpar un ninot gegant amb aspecte de mestre tirànic cada vegada que la tornada repetia «¡hey, profe, deixa els nens tranquils!». El líder els va agrair l'ajuda. «Bravo pels nens», va celebrar.

A Mother va irrompre un altre ninot gegant, aquest amb forma de mare possessiva (també inspirat en els dibuixos de Gerald Scarfe). mentre el mur s'elevava amb totxos col·locats pels empleats de la gira i s'hi projectaven missatges com «Big mother is watching you» («La gran mare t'està observant»). Waters, de color negre i amb el seu baix de llarg pal, va mantenir el guió amb Goodbye blue sky i Young lust, encara que es va permetre dos retocs: dues peces-pont, Back to the wall i Last bricks in the wall, no incloses en el disc original.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

TERÀPIA DE XOC / The wall és una sessió de psicoanàlisi de Waters, i l'exhumació de traumes va seguir, després d'un descans, a la segona part. Is there anybody out there va expressar la desolació, i després de Confortably numb, un grup de soldats amb uniformes filonazis van cantussejar The show must go on. Se'ls va unir un Waters amb abric llarg i ulleres negres, preparat per cantar la segona part In the flesh, en què un porc (un animal molt estimat per la família Pink Floyd) va solcar l'espai i que va culminar disparant al públic amb una metralleta.

Les imatges de la pel·lícula d'Alan Parker, amb un exèrcit de martells vermells i grisos obrint-se pas, van emmarcar l'asfixiant Stop. Amb The trail, el paroxisme va arribar al límit i, amb això, la demolició final del mur, que va conduir al cant acústic pacificador Outside the wall. Ahí vam veure un Waters finalment relaxat, cridant «visca Barcelona!» i desfent-se en agraïments. Lògic, amb el pes (i els fantasmes) que s'havia tret de sobre.