Puntí: «No vull ser el Charlot de cap pel·lícula»

Conversa telefònica amb Adrià Puntí (així li segueixen dient en el seu entorn). És a Salt, assajant amb Antonio Fidel i Juan Carlos García, exmembres d'El Último de la Fila. Quimi Portet es va involucrar fa uns mesos, com a productor, en la gravació d'un nou disc, però les sessions estan estacionades.

-Senyor Puntí, em diuen que està en ple assaig.

-Sí, no puc dir amb qui perquè em matarien.

-Sembla reactivat. ¿Tindrem aviat un nou disc seu?

-Tinc moltes cançons, però això ja ho veurem.

-¿No està avançada, la gravació?

-Sí. Jo em dedico a fer sempre el que m'agrada. Aquesta és l'assignatura pendent de molta gent.

-¿Com són aquestes cançons?

-Sóc molt atòmic, jo. Quan vaig conèixer el Quimi em vaig adonar que em menyspreava a mi mateix. Sempre m'he vist com molt mal fet, però en fi... Diuen que ser humil té una part de noblesa. Sóc un neuròtic, com gairebé tots, però educat ho he estat sempre.

-¿S'agrada quan es reescolta?

-No sóc narcisista. M'escolto per millorar, però mai em miro al mirall. Bé, no és veritat. Però, normalment, els miralls acaben trencats. Per això vaig ferMirall capgirat.

-Fa dos anys va actuar amb Los Desobedientes. ¿Allò es va acabar?

-No, encara seguim, però ja no em presento, com que som Los Desobedientes...

-Ara ha recuperat Antonio Fidel i Juan Carlos García.

-Han tocat amb mi tota la vida. ¿Per què n'he de buscar uns altres?

-Hi ha complicitat...

-La justa. Sóc molt lacònic, jo.

-Ja, ¿però podria parlar-me una mica de les noves cançons?

-¿Vol saber el repertori? Entesos. ¿Amb quina vol que comenci?

-Bé, això és cosa seva.

-Hi ha gent que necessita claqueta per tocar; això escrigui-ho, que és molt important. Jo crec que la claqueta està dins de cadascú. El que faci dependrà de l'estat anímic de la gent. A diferència d'altres, jo sé quin és el meu problema: que sento tots els batecs del meu cor, i això em fa anar endavant, enrere, amunt, avall... Si la gent s'avorreix, accelero.

-I els seus músics, ¿el segueixen?

-Aquests a vegades sembla que van en bicicleta, però bé... En el concert tocaré almenys 28 cançons.

-¿Algunes de noves?

-Sí, com Sants innocents. És del 1992, però la vaig compondre quan tenia 3 anys, em penso, fumant un porro amb el meu besavi.

-La va gravar amb Umpah-Pah.

-Sí, però va quedar una micakumba. És en re major; que la gent se l'estudiï; si algú desafina baixo de l'escenari. El re és el to més alegre que existeix segons Bach, o això diuen. Però el que és divertit és que uns vagin en re i altres en fa. Jo, pallasso mai m'ha agradat ser-ho; l'he hagut de fer per nassos, però no és el meu fort.

-I digui'm, ¿hi haurà cançons noves?

-Almenys una. Es titula així,Almenys una.

-¿Versions de Neil Young?

-De versió no en faré cap. Només faré plagis. Plagis de mi.

-Fa un temps va canviar el nom d'Adrià per Josep, i ara es presenta com a Puntí. ¿Amb qui estic parlant exactament?

-Puntí. Allò va ser una història. Els bons em segueixen dient Adrià. ¿A quina hora comença el bolo?

-A les nou.

-¿I posaran canapès?

-No ho crec. Potser als camerinos...

-No, no, als camerinos jo només hi vull un llit per fer la migdiada abans del bolo. Aquest és el concert més important de la meva vida.

-¿Per què?

-Bé, això són coses reservades.

-Diuen que dirigeix una pel·lícula.

-Sóc el director i el que paga. Encara queda bastant per fer. No diré qui hi actua, això és unasurprise...

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

-Quant secret...

-¿Sap qui és Charles Chaplin? Doncs jo no vull ser el Charlot de cap pel·lícula.