Una veu sense arrugues

«Estreny, que hi ha dona», li deixa anar, coqueta, Omara Portuondo al jove càmera que la grava durant l'entrevista. «¿T'agrada aquesta mirada múrria?», li pregunta després al fotògraf. «És la mateixa que li faig a Chucho Valdés a la foto en què estem junts al llit i que surt al meu disc». Així és l'eternanòvia del filin. «Em van definir així en una època en què era l'única dona en grups de molts homes», explica la que va ser diva del Buena Vista Social Club.

És clar que a aquesta artista no l'acoquina ni la seva edat --81 anys-- ni el seu nou company d'aventures: el grandot pianista Chucho Valdés, amb qui fa 14 anys va gravar Desafíos i amb qui acaba de publicarOmara & Chucho,un altre exquisit disc en què segueixen revitalitzant clàssics de la música cubana i llatina, en general, amanint-los amb inspirades variacions de jazz. 

A la trobada no hi va ser el reclamat pianista, però la seva absència està justificada: l'endemà va ser investit amb el seu pare, Bebo Valdés, doctor honoris causa pel Berklee College Music de Boston. «Tots som una gran família, l'únic que sento és no poder estar amb ells aquest gran dia. Imagina'ns tots tres: el pare, el fill i jo, l'esperit sant», diu, entre rialles.

Amb Wynton Marsalis

L'anterior disc el van gravar sense assajos previs, perquè volien veure «com volava la imaginació», i ara han repetit el repte. La trobada va ser al mateix estudi de Silvio Rodríguez. I un altre cop l'objectiu va ser no engabiar qualsevol idea que aparegués. I així de lliures sonen títols comNoche cubana, Alma mía, Huesito, Me acostumbraré a estar sin ti, Si te contara, Mis sentimientos, Nuestra cobardía, Babalú Ayé iEsta tarde vi llover,amb el gran compositor nord-americà Wynton Marsalis acompanyant-los amb la seva impecable trompeta. «Va ser com un regal del cel. És extraordinari, i no només per com toca i sona... En realitat, també sembla cubà. Li vaig fer aquest acudit i ell em va seguir el corrent», recorda l'única artista cubana resident a l'illa que ha guanyat un Grammy i que l'ha anat a recollir. De fet, va ser amb el disc Gracias, en què per primera vegada va gravar amb Valdés. El pianista va voler participar en el tema que va batejar l'àlbum i que va escriure el fill de Portuondo, Ariel Jiménez. 

Omara tenia 18 anys quan va debutar el 1948 com a ballarina del Tropicana: era una de Las Mulatas de Fuego. I va ser en aquell cabaret on va veure per primera vegada el fill gran de Bebo, perquè el seu pare el va portar a un dels assajos. «Ell només tenia 12 anyets i ja em va impressionar la seva presència. Amb el temps vaig anar seguint els seus progressos i ens vam anar trobant. Després de passar per uns quants grups, el 1967 jo vaig començar com a solista i Chucho amb la mítica banda Irakere. Em va invitar a cantar per a un número de la tele», relata. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La vida de Portuondo és realment molt cinematogràfica. Filla d'una dona de família espanyola que va ser repudiada per casar-se amb un jugador negre de l'equip nacional cubà de beisbol, recorda que la seva família «era bellíssima» i que li va ensenyar com s'ha de viure: «Sense problemes de raça ni de diners. Quan no teníem res per menjar bevíem aigua amb sucre i no hi havia cap problema. Es tracta de subsistir. De no inhibir-se».