'Qué bueno que viniste'

Fa cinc anys, quan vam anunciar queRicardo Szwarcerhavia guanyat el concurs per dirigir el Festival Grec durant les següents quatre edicions (al final han estat cinc), molts van arrufar el nas; un personatge desconegut, ni tenia el glamur dels grans noms internacionals, ni era un dels nostres. Ell va anar per feina; les seves primeres paraules apuntaven que no venia per fer una programació, sinó per contribuir a la definició d'un festival que pogués ocupar, en el futur, un lloc en la taula dels esdeveniments internacionals i, a la vegada, respondre a les necessitats de l'escena i el públic local.

El nas va continuar arrufat i, en bona mesura,Ricardoha anat mantenint un pols de cinc anys amb la ciutat. Aquesta ha estat la part dura del seu treball, mantenir ferm el criteri fins a convertir-se en un mirall que mai riu les gràcies per gracioses que aquestes siguin.

A Barcelona, sempre amb tendència a creure's el melic del món, li convenen aquest tipus de personatges que no cauen rendits als seus peus. Sense que hi hagi cap classe de gesticulació -dedicant-se al que es dedica, ¡mai fa teatre!-, quan li pregunten per l'opinió internacional sobre la ciutat, contesta: «voler saber com et veuen fora és un altre acte molt adolescent. A Londres o a París ningú s'ho pregunta. Els argentins tenim aquest mateix tic, potser és un complex d'inferioritat».

Déu n'hi do.

Notícies relacionades

Szwarcer deixa un Grec consolidat

La successió del Papa Francesc impulsa ‘Cónclave’ a 150 sales de cinema a l'Estat

I el suflé continua pujant; any rere any el festival guanyava en coherència, va arribar Kadmos, la xarxa amb els grans festivals del Mediterrani (Avinyó, Atenes, Istanbul…), es van assolir els 100.000 espectadors, els grans noms es fan més habituals que mai. Japó, en unencara més difícil,protagonitza l'edició del 2010, i el circ s'obre un espai important en el festival… El pols el va guanyant sense estridències, amb el cor encongit abans de cada estrena del festival (allà és on el combat es fa visible), i ja en aquesta edició, amb un gest de complicitat intencionat de la mà de la sardana desconstruïda deGelabert,Ricardoes retira discretament, amb un gest sorneguer i aquella lleugera sensació d'haver-se sortit amb la seva; en certa manera com l'actor de l'Inferno deCastellucci,que, enfilant-se a l'arbre més alt de l'amfiteatre, llança una pilota al centre de l'escenari.

Aviat per a tu aquesta ciutat serà un record, però Barcelona ja et comença a trobar a faltar. Gràcies per tot.