Wilco s'independitza i depura el seu audaç estil

Fa gairebé una dècada que el sextet de Chicago Wilco es va posicionar com a banda troncal del rock nord-americà del nou segle: coneixedora de la tradició però famolenca de nous reptes. I el mateix temps fa que va cristal·litzar la dramàtica escissió entre els que prefereixen el seu vessant més country i melòdic i els que celebren qualsevol exabrupte experimental. Demà es publicaThe whole love, el vuitè disc de la banda, i potser és el que té més possibilitats de satisfer igualment els fans tradicionalistes i els avantguardistes. Buscadament o no, aquí hi ha Wilco per a tots els gustos.

The whole loveés el tercer disc d'estudi gravat per la mateixa alineació: la que lidera el cantant Jeff Tweedy i a la qual es va incorporar en últim lloc el guitarrista Nels Cline. Justament és aquest últim un dels grans triomfadors del disc. La seva cubista guitarra elèctrica s'integra en les sòbries partitures de Tweedy amb precisió superlativa, aportant una brillant tridimensionalitat al so del grup. Es pot comprovar aBorn alone, on les seves estridències elèctriques potencien el dolç sabor pop de la composició com grans de sal sobre una pastilla de xocolata.

El disc s'inicia ambArt of almost, un viatge de més de set minuts que arrenca amb batec electrònic, creix amb un exèrcit de violins en vol rasant, baixa a un pla on sorgeix la veu de Tweedy, s'oxigena amb una brisa dub i esclata en un final elèctric i crispatmade in Cline. Si Wilco volia treure's de sobre l'etiqueta de grup clàssic i previsible, ho aconsegueix tan bon punt comença. Però al llarg de gairebé 60 minuts de disc, també hi ha folk acústic (Black moon), ressons del seu passat country (Open mind), gestos de complicitat als Beatles (Sunloathe), vodevilesques referències a Randy Newman (Capitol city) i títols que prometen caldejar bé els seus concerts pel seu assolellat i rocker ADN:Dawned on me,Standing O, I might...

Tot i així, el principal atractiu deThe whole loveno és la seva varietat, sinó la riquesa de cada cançó. La majoria són viatges plens de girs i sorpreses, on els músics entren i surten amb enlluernadora subtilesa. Costa preveure el rumb de cada partitura. Sense apuntar noves vies experimentals, la sintonia actual de la banda els permet infinites maniobres. I sense ser un disc trencador comYankee hotel foxtrot, és més nutritiu que els dos últims. Si no sonen tan agosarats, sí que se'ls veu més capacitats per assumir riscos en un futur. I la cançó que tanca l'àlbum,One Sunday morning, 12 minuts sobre un deliciós punteig de Tweedy, és una exhibició magistral de contenció en moviment.

CAMÍ A LA INDEPENDÈNCIA/ Banda de prestigi i referència absoluta com ho va ser The Byrds en els anys 60, The Band en els 70 o REM en els 80, el prestigi acumulat des del 1994 fa que el 2011 els moviments empresarials de Wilco siguin observats amb el mateix interès que les seves gravacions. I aThe whole love, el sextet trenca definitivament amb Warner. Encara que fins avui havia publicat totes les seves obres des de diferents divisions de la mateixa multinacional, la seva relació sempre va estar enverinada pel rebuig que l'empresa va plantejar al viratge experimental del discYankee hotel foxtrot. Llavors Wilco va renéixer amb doblades energies, saltant del subsegell Reprise a Nonesuch. Però després de quatre discos, Tweedy i els seus inicien ara una nova etapa fundant la seva discogràfica, dBpm, i llicenciant el disc al segell independent Anti, casa de Tow Waits, Bettye Lavette i Spoon, entre

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

altres.

El primer single d'aquest nou disc,I might, inclou en la seva cara B una versió d'I love my label, una vella cançó del 1978 en la qual l'anglès Nick Lowe ironitzava sobre la seva relació amb la seva discogràfica. Wilco, un altre grup fonamental per comprendre la música del nostre temps, es deslliga del daurat jou de les embarrancades multinacionals de l'oci.