La fi del món, segons Lars von Trier

Melancolíano és només un estat d'ànim en la pel·lícula de Lars von Trier; és també el nom del planeta que amenaça de xocar amb la Terra i destruir-la completament. Sota aquesta amenaça es desenvolupen dues històries consecutives de les quals participen uns mateixos personatges. En la primera assistim a una festa nupcial que acaba d'una manera desastrosa: Von Trier és fidel a si mateix, però aquesta part té bastant de Celebración,de Thomas Vinterberg, un altre dels títols fundacionals del moviment Dogma 95.

Kirsten Dunst, la nòvia eterna de Spider-Man en versió de Sam Raimi, però també la Maria Antonieta postmoderna del film de Sofia Coppola, és la protagonista d'aquest primer segment. La fastuosa festa es desenvolupa a casa de la seva germana (Charlotte Gainsbourg demostrant que pot amb tot: és la seva segona col·laboració amb Von Trier després d'Anticristo) i el marit d'aquesta (Kiefer Sutherland, buscant el seu lloc al món un cop s'han acabat les tràgiques aventures de Jack Bauer a la sèrie24). Von Trier desenvolupa la seu proverbial mala llet contra cerimònies, institucions i burgesies.

A la segona part, el protagonisme es desplaça de Kirsten a Charlotte, encara que tot resulta molt coherent: l'amenaça del devastador planeta Melancolia treu a la llum els aspectes més recòndits dels personatges mentre la civilització, tal com l'entenem, es prepara per a la destrucció. Von Trier en estat pur, vaja. Com ho van ser les seves polèmiques declaracions pronazis al festival de Cannes, onMelancolíaes va presentar a concurs. Ni les tonteries verbals de Von Trier van fer ombra al fantàstic treball de Kirsten Dunst, recompensat amb el premi a la millor actriu.

El director danès podria haver callat, però les imatges que elabora parlen per si soles: el pròleg del film, una successió de plans on el moviment és gairebé imperceptible, de sumptuosa i alhora aterridora bellesa, expressen millor que cap altra cosa la seva capacitat com a mestre del cine modern més enllà d'opinions a contratemps i dogmes fatus.Melancolía pot ser una pel·lícula descompensada, però proposa tantes coses que és difícil no deixar-se subjugar per ella encara que només sigui la meitat del temps de metratge.

TERROR DE SÈRIE B/ No es pot dir el mateix d'alguns dels productes nord-americans que s'estrenen avui.Tiburón 3D: La presa, per exemple, és un discret film de terror de sèrie B amb esquals assassins que ataquen pobres universitaris en un remot llac de Louisiana.Footloose emprèn la revisió del film del mateix títol realitzat el 1984, una evident mostra de musicalhorteraamb ínfules més o menys socials: en una reprimida localitat del sud dels Estats Units, la música i el ball es converteixen en signes de desafiament i rebel·lia contres les normes. No resulta gaire original.

Tampoc ho ésUn golpe de altura, on la suposada efectivitat radica en la col·lisió entre dos comediants d'estil molt diferent, Ben Stiller i Eddie Murphy, dirigits per un expert en aquestes arts, Brett Ratner, que ja va fer una cosa semblant aparellant Chris Tucker i Jackie Chan en les tres entregues d'Hora punta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Detrás de las paredes, rodada a Hollywood per l'irlandès Jim Sheridan(Mi pie izquierdo)llueix millor repartiment -Daniel Craig, Naomi Watts i Rachel Weisz- però es desenvolupa com una esquemàtica història de suspens ambientada en una casa on temps enrere van morir assassinats una dona i els seus fills. Tampoc apunta maneres gaire innovadores.

El director i actor italià Nanni Moretti retrata a la seva manera incisiva i tragicòmica les derives angoixants d'un cardenal (interpretat per Michel Piccoli) després de ser escollit papa aHabemus papam; mentre que el català Carles Caparrós parla en el documentalEls oblidats dels oblidatsde la memòria fracturada dels malalts mentals a l'Àfrica que generalment són abandonats o maltractats pels seus propis familiars.