En blanc

Envejo els columnistes sagaços que disposen d'una mina de temes interessants que, per si això fos poc, tracten amb agudesa i de vegades fins i tot amb sentit de l'humor temes que, per descomptat, interessen a lectors de columnes de paper

-si és que encara en queden alguns en aquest humit i esquerp novembre, en que mitja humanitat està o bé cabrejada i indignada, o bé perplexa per tot el que està passant-. Jo, mentrestant, confesso que, davant d'un daltabaix com aquest, tinc la ment de moment com la pantalla de l'ordinador: en blanc.

Notícies relacionades

Platejats, daurats i vermells afortunats

Els Oscars es rendeixen a ‘Anora’

No obstant, sento que el món es mou, de fet es mou tant i a tanta velocitat que potser és precisament això el que em bloqueja. Passen tantes i unes coses, i tantes mai abans viscudes almenys per mi, que no aconsegueixo captar-les en tot el seu abast ni en comprenc l'efecte precís, no només sobre les circumstàncies que transfiguren avui els grans assumptes que m'aclaparen, sinó que posen de cap per avall l'immediat entorn en què visc. La ment se m'omple d'interrogants als quals no trobo respostes immediates satisfactòries i de sobte tinc la impressió d'haver-me perdut alguna cosa.

Doncs sí. En aquesta accelerada dels últims anys m'he perdut, entre moltes altres coses, el final d'un munt d'hàbits que han caigut en desús. És com si en 10 anys n'hagués viscut 20, o més, sense assabentar-me'n. I, sense adonar-me'n, veig ara que jo mateixa he contribuït a aniquilar alguns d'aquests hàbits tan enyorats. La pròpia disponibilitat n'afavoria la majoria; però ¿qui disposa ara del temps que requereixen certs rituals? Per exemple, els críptics missatges electrònics han reemplaçat les càlides i fructíferes tertúlies. El temps de què disposo és el mateix d'abans. Per tant, he estat jo i només jo la que he anat repartint gairebé tot el meu temps en ocupacions majoritàriament utilitaristes, de manera que m'ho tinc merescut, i ja no els entretinc més amb l'excusa que tinc la ment en blanc.