«Els dolents són els més fascinants»

Hi ha un enigma, i bordells, i atracaments, bombes i assassinats, alguns d'històrics, com els del Noi del Sucre, l'advocat Francesc Layret o la prostituta Carmen Broto. PeròCabaret Pompeya(Edicions 62), Premi Sant Joan, no és una novel·la negra, com les moltes que Andreu Martín (Barcelona, 1949), guanyador de l'últim Pepe Carvalho, atresora al seu haver. És un immens fresc històric que beu de la negror d'històries quotidianes i de la història en majúscula nascuda a la Barcelona de les pistoles dels anys 20, perpetuada en la postguerra i fins a la mort de Franco, els «'excrements en forma de melena' del qual exhibien impúdicament diaris i comunicats mèdics». «Em sento com si fos la meva primera novel·la», confessa una mica espantat un autor amb una setantena d'obres a l'esquena.

-Una bomba destrueix el 1920 l'històric Cabaret Pompeya, on es veuen els tres joves protagonistes.

-És la Barcelona dels anys 20, on tothom portava pistola. El pistolerisme superava de molt el de Chicago. La novel·la segueix fins que els últims maquis van abandonar les armes per lluitar contra el franquisme d'una altra manera. Són tres amics, tres homes que tenen les pistoles a l'abast si volen usar-les.

-Com fa el maquiavèl·lic Miquel Jinete, assassí sense escrúpols.

-Els dolents acaparen molt de pla. La trangressió ens fascina. Miquel neix amb la pistola a la mà i és capaç de qualsevol cosa per sobreviure. Viu pensant en qui guanyarà per posar-se al seu costat, i si pot jugar amb dues cartes millor que una. Els dolents sempre guanyen perquè fan trampes. És un guanyador, una altra cosa és si és feliç o no.

-Els seus amics diuen que és un «fill de puta espantat».

-El que genera més agressió és la por. Qui està espantat, si espanta a un altre i el veu espantat perd la por. Miquel és un fill de puta però treu els seus amics de molts problemes perquè els admira i els enveja. L'enveja mou el món.

-¿Quan van caure els ideals anarquistes i les utopies llibertàries?

-Amb els Fets de Maig de 1937. La gent que els havia defensat i lluitat al seu costat es va adonar que eren una força molt destructiva. Quan et deixes portar per la violència destrueixes un futur que podia ser positiu. Per culpa d'anarquistes i comunistes molts esperaven l'arribada dels franquistes perquè arreglessin les coses, i aquests ho van aixafar tot i a tothom.

-Un nen no entén de què parlen els polítics en un míting. El seu pare li diu: 'No parlen amb nosaltres. Tu i jo només som el seu tema de conversa'. ¿Com avui?

-Sí. Els polítics ens han de tenir contents perquè els votem però no senten servitud envers el ciutadà. Si d'alguna cosa serveix aquesta immensa crisi és per descobrir-nos que els polítics són titelles i que els que decideixen són l'amo de la Coca-Cola i les Moody's i Lehman Brothers.

-Crida l'atenció el pas de Fernando, el músic, per la Grècia ocupada i la caiguda de Berlín.

-Ho vaig treure de les memòries del meu oncle bandeonista. Sortir del camp de concentració de Miranda de Ebro, on també va estar el meu pare, anar a Bodega Bohemia i trobar-hi Mario Visconti i anar amb ell primer a Grècia i després a un búnquer de Berlín a tocar tangos per als nazis. Ni el meu pare ni el meu oncle parlaven mai d'això. Per això porto al llibre el retrobament amb el meu pare abans de morir. Era una generació incomunicada perquè els costava molt explicar el que havien viscut.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

- I una generació traumatitzada.

SEnDPer les coses dolentes que els va tocar viure i les coses transgressores i discutibles que van haver de fer per sobreviure. Admiro aquesta generació que va tenir fills que anàvem de sobrats i els explicàvem la veritat de la vida. I només ens deien 'Què saps tu' i 'Una guerra hauries d'haver passat'. El meu oncle puntualitzava: 'Els que hem fet la guerra, i l'hem perdut... '.