La postguerra de fantasia de Ruiz Zafón

Carlos Ruiz Zafón sembla conscient que centenars de milers de lectors que van ser feliços ambL'ombra del vent van quedar descol·locats amb la segona entrega del cicle del Cementiri dels Llibres Oblidats,El joc de l'àngel.«Era una novel·la ambigua, que confonia els lectors, que no entenien què passava. Jo mateix quan l'escrivia sabia que molta gent s'enfadaria amb mi», va confessar ahir, deixant anar llast, en la presentació de la tercera peça de la tetralogia,El prisionero del cielo.Així que aquesta vegada Zafón ha jugat, en el llibre que avui arriba a les llibreries, diversos asos en la mateixa mà: recuperar els personatges, el període històric (del 1939 al 1957) i l'ambient de l'obra que el va portar a la fama i cosir les dues històries anteriors perquè «les peces del trencaclosques vagin encaixant».

No cal que el lector esperi, no obstant, grans revelacions sobre el cementiri ocult al subsòl del Raval ni sobre els elements fantàstics i sobrenaturals que insinuava la segona entrega. Això quedarà per a la quarta, va avançar l'autor. I és que, una altra vegada segons Zafón, «semblava queEl joc de l'àngel ens portava a un lloc estrany». L'escriptor ha preferit aquesta vegada portar els seus lectors a un lloc familiar. La Barcelona del 1957, un any després dels successos deL'ombra del vent,i la del 1939 i 1940, on es donaran les claus que relacionen entre si, sobretot, Fermín Romero de Torres amb David Martín i Daniel Sempere.

De fet, Fermín Romero de Torres es converteix en el personatge central de la novel·la, fins al punt que fins i tot el seu peculiar verb, que molts lectors van considerar una de les millors troballes de la novel·la que inaugurava el cicle, acaba encomanant totes les veus, del narrador fins a l'últim personatge.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

BARCELONA I LA POSTGUERRA / Ruiz Zafón va explicar ahir la seva opció d'utilitzar Barcelona sense intenció de «fer un retrat social o documental» de la ciutat sinó per convertir-la «en un personatge» per al qual dissenya «un paper i un vestuari perquè es llueixi». Un plantejament que justifica a priori les inexactituds marca de l'autor que tornen a aparèixer al llibre: una actuació de Carmen Amaya quan encara faltaven set anys perquè tornés d'Amèrica, Sugus abans que aquest caramel arribés a Espanya (patinada reiterada i per tant voluntària), la Brigada Social en plena activitat repressiva el 1939, dos anys abans de la seva creació, situar la plaça Palau al davant de Capitania, confondre la Fonda Europa amb la Fonda Espanya...

La recreació estilitzada de la realitat arriba en aquesta entrega a la repressió franquista. En concret el castell de Montjuïc (que alhora podria ser el d'If del comte de Montecristo), amb un director que, va dir ahir Ruiz Zafón, és «el pitjor de tot el que ens podem imaginar que passava durant el franquisme». Imaginar és la paraula adequada, per exemple, per a l'escena en què els afusellats passen hores cridant en agonia als fossats del castell, o els presos sóntretsdel Camp de la Bota cap a Montjuïc. Res que els lectors no hagin beneït en el que ja va ser primer gran èxit. O sigui que Carlos Ruiz Zafón arriba (hi ha un gest còmplice explícit en la primera escena de la novel·la) per solucionar la campanya de Nadal dels llibreters (i dels seus editors). Dels seus editors en castellà, perquè Planeta ha administrat de tal manera l'accés al text que el Grup 62, presoner del calendari, no en podrà llançar la traducció al català fins al 19 de gener.