Holmes segueix infidel a les seves arrels

Sobre el paper, els quatre títols destacats entre les estrenes cinematogràfiques que avui arriben a la cartellera haurien de funcionar com a retrat polièdric de l'ésser humà amb totes les seves contradiccions morals i existencials. Si no és així és per les infidelitats que dos d'aquests films han comès amb les seves fonts d'inspiració. Fixem-nos, per exemple, enSherlock Holmes: Juego de sombras.

És cert que el detectiu creat per Arthur Conan Doyle és una de les figures més versàtils de la cultura popular i, per tant, ha estat adaptada, actualitzada i transvestida tantes vegades que és absurd sacralitzar-la o, en concret, assenyalar amb el dit el director Guy Ritchie per prendre's llibertats. En tot cas, no només els fans ortodoxos del personatge opinaran que s'ha passat. Si vostè va veure l'estúpida però entretingudaSherlock Holmes(2009) es pot imaginar les regles que també governen la seva continuació: no esperi trobar-hi res que s'assembli a l'Anglaterra victoriana, més enllà dels barrets i una mica de fang. No busqui cap relació amb les històries de Doyle, més enllà dels noms dels personatges. També ha de recordar que a Ritchie li encanten les virgueries visuals però que no té interès -ni capacitat, potser- per explicar una història.

Sàpiga, finalment, que durant les dues hores que dura aquesta pel·lícula inclou unes 700 vegades més acció que tota l'obra de Doyle, que Holmes quasi no fa servir els seus poders deductius i, sobretot, que els índexs de química homosexual entre ell i el seu gregari, el doctor Watson, arriben a nivells de cambra fosca.

HEROÏNA THATCHER / Una traïció similar cometLa dama de hierro, sobretot perquè passa de puntetes per la trajectòria política de la protagonista, la que va ser primera ministra anglesa, Margaret Thatcher. Els esdeveniments es van succeint -els atacs de l'IRA, la guerra de les Malvines, la vaga de miners-, però la pel·lícula prefereix no recordar les zones fosques dels seus governs ni tantes decisions estúpides que van desafiar la lògica i la raó i van establir les bases de l'actual desastre econòmic. La directora Phyllida Lloyd mira de fer que Thatcher sembli no només respectable sinó fins i tot admirable, una heroïna feminista que va fer caure barreres en un món masculí i que, ja gran i arrossegada pel declivi de les seves facultats mentals, lluita per mantenir el control i la dignitat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Com a passaport de Meryl Streep a la seva 17a nominació a l'Oscar, és una pel·lícula exemplar, però res més. ¿Això ens hauria de sorprendre, considerant que Streep sempre ha deixat clar que no sembla més interessada a treballar amb cineastes amb talents que puguin fer ombra als seus propis?

EL TÍTOL MÉS SUCÓS / El títol més sucós del lot és sens dubteThe yellow sea. Després de la grata sorpresa que va provocar el 2008 amb la incendiària intrigaThe chaser, el coreà Na Hong-jin es confirma com a fill bastard de Park Chan Wook i Michael Mann en aquesta volcànica explosió de brutalitat i fatalisme, unthrillerexistencial en què la gelosia, l'avarícia i la desesperació condueixen a una desbocada orgia de violència, cops de destral i moltes ganivetades i, no ens oblidem, a la inoblidable imatge d'un home, l'animalisme encarnat, rebentant-li el crani a un altre amb un enorme os de cuixa de xai. Que la primera remesa d'estrenes de l'any ja inclogui una pel·lícula així deu ser cosa dels Reis Mags.