Clímax de The New Raemon

Sense fer molt soroll, Ramón Rodríguez ha aconseguit que el seu àlter ego artístic, The New Raemon, es converteixi en un punt de referència de l'escena. Divendres, un Apolo ben poblat va emmarcar el clímax de la campanyaLibre asociaciónsense escatimar ni detalls ni atencions: recital més llarg del que és habitual (gran productivitat: 23 cançons en una mica menys de 90 minuts) i banda ampliada, amb els reforços de la guitarra de Dani Vega (Mishima) i el violí de Sara Fontán (Manos de Topo).

Abans, Ferran Palau va entrar en acció amb un tast del seu primer disc en solitari, que sortirà al març. Com que ell és un dels dos compositors d'Anímic, no queda clar on se situa la línia fronterera entre una identitat i l'altra, si bé les noves cançons van insinuar un territori més íntim i eteri, d'emocions i evocacions privades.

ARPEGIS PROFUNDS / Peces que suggerien vinyetes poètiques amb rerefons misteriós i que Palau va defensar amb unmodus operandiespartà: amb la guitarra sobre la cama dreta, com els cantautors d'abans; tocant més arpegis que acords esquinçats, i tancant els ulls expressant una concentració innegociable. Llàstima que el volum de les converses d'una part del públic, el més allunyat de l'escenari, en dificultés el gaudi.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

The New Raemon va dissenyar un temari panoràmic amb cançons significatives del passat i el repertori quasi íntegre del seu sinistre i exaltatLibre asociación.Material aquest últim que va mostrar els seus vèrtexs més angulosos amb un tractament perfeccionista, i que va obrir i va tancar la nit: deLo bello y lo bestiaal final ambSoñar la muerteiLlenos de gracia. Entre aquestes dues, un recorregut de tacte exquisidament aspre amb nusos meritoris comAlgunas personas del vallei les pretèritesSucedanios, La cafeteraiDramón Rodríguez.

El líder va introduir una falca acústica ambTe debo un baile, Hámster caníbal(prestada del seu nou grup paral·lel, Germana, que integra amb les seves dues filles púbers),Tú, GarfunkeliLa dimensión desconocida («La cançó més bonica que he escrit»). Desafiant els límits horaris d'Apolo, la sessió es va estirar amb rescats com La mesa redondaiConsciente hiperconsciente, entre altius i precisos murs de so. Nit de plenitud.