Debutar com una estrella

Estrellahabemus. Debutar el penúltim dilluns de gener (d'unannus horribiliscom aquest) i atapeir un aforament tan considerable com el del teatre Arteria Paral·lel ho diu tot. I encara més significatiu que el ple va ser la reacció del públic. Tot i que la majoria dels presents fa uns mesos segurament no devien ni saber que India Martínez existia, la van rebre com si l'estiguessin esperant de tota la vida. Amb desbordada ovació tot just sortir a escena, irrefrenables aplaudiments després de les tornades i coneixement de causa de totes i cada una de les seves cançons. No només la fràgil i arxifamosaVencer al amor.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Era el seu primer concert a Bar-celona (on només se l'havia vist en alguna breu intervenció), i el primer també amb banda ja constituïda des que aquesta jovecantaoracordovesa va decidir reinventar-se com a artista pop. Començar de cap i de nou. L'única menció al repertori dels seus dos anteriors discos va ser una peça regravada en el nou,Trece verdades,que sí que va repassar fidelment. Les cinc primeres cançons fins i tot amb el mateix ordre, i jugant amb un fulard mentre les cantava. Des del segon pis algú va cridar: «¡Qui fos mocador!». I potser ella va entendre «¡Fora mocador!», perquè el va arraconar de seguida. Poc després va interpretar la tràgicaNombresamb camisa blanca d'home a sobre del vestit de pedreria i una corbata a mig lligar, que es va treure a mig tema alhora que es desposseïa fins i tot del micròfon per cantar a pèl el final. Perquè l'aguda veu d'India Martínez és encara més enlluernadora que la seva exòtica bellesa.

POP DEL SUD / Certa rigidesa escènica i una estrident sonorització evidenciaven la falta de rodatge d'un espectacle que promet rodar i rodar com pocs aquesta pròxima temporada. L'única de les Trece verdades que no va cantar va ser les més flamenca. No hi va haver doncssetjondo, però sí que hi va haver dansa del ventre (que va ballar la seva germana). Només pop (i alguna referència world) amb so convencional, en què la veu i el fet que la guitarra flamenca porti el timó marquen la diferència.