Vetusta Morla, desossats

Per a molts grups de rock, els concerts acústics són grans oportunitats per semblar més madurs i sensibles. I no cal dir si tenen com a marc una sala com el Palau de la Música. Però no és certa aquella teoria que diu que la prova definitiva per a una cançó, la manera de demostrar el seu valor, ésdesendollant-la. A les de Vetusta Morla, per exemple, els va molt bé l'electricitat i l'aparell instrumental, i en acústic sonen planes i insípides. Dimecres, en la primera de les seves dues nits al Festival del Mil·lenni, el grup madrileny no va alçar el vol fins que, a meitat del concert, es va armar amb guitarres elèctriques i teclats.

Fins llavors, i després d'un brevíssim, condensat pas d'Inspira, del qual esperem ja amb emoció el seu tercer disc, vam assistir a unset de nou cançons desossades, amb guitarres i baix acústic i tocs de xilòfon que es va obrir amb la peça inèditaLos bue­nos. Pucho ens va convidar, com és costum, en un correctíssim català, a disfrutar d'un repertori preparat «amb tanta cura», i va afegir que havien agafat les seves cançons i les havien portat una mica més enllà. Bé, potser volia haver dit més cap aquí, ja que talls comCenas ajenasiAl respirar van sonar plàcides i manses.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Era el seu debut a la sala (encara que Pucho la va trepitjar fa un any quan va actuar convidat per Delafé y Las Flores Azules) i va haver-hi efecte Palau, és clar; aquest conegut plus d'excitació de les grans ocasions, del qual el grup va treure partit pactant detallistes cors i palmes amb el públic aBaldosas amarillas iEn el río.L'aventura acústica va culminar ambRey Soli, després, Vetusta Morla es va dedicar al que millor sap fer: aixecar un mur de so líric en la tradició U2-Radiohead-Coldplay, alimentat amb aquests textos generalment incomprensibles. Per a la transició, va triar, adequadament, el sigil·lóscrescendodeCanción de vuelta.

ESCALADA SÒNICA / La següent cançó,Boca en la tierra, va venir acompanyada d'una allau de recursos de llum i so, com si el llarg preàmbul acústic tingués com a propòsit final el lluïment, per contrast, de les seves armes més genuïnes. Allà hi havia, doncs, Vetusta Morla amb el seu arsenal complet de recursos i la seva artilleria pesant compositiva:Un día en el mundo, Copenhague, Sálvese quien pueda... I Pucho, esgargamellant-se aLa marea i picant dramàticament sobre un enorme bidó metàl·lic aEl hombre del saco, cançó que va dedicar, entristit, a Fèlix Millet pel seu «robatori de somnis», camí d'una tanda de bisos coronada perLos días raros.«Aún quedan vicios por perfeccionar en los días raros», diu el text. ¿I què hi ha dels concerts rars?