«La cobla és un sabor i s'ha de descobrir»

Dos mons se citen aquesta nit a l'Auditori (sala 2, 21.00 hores). O tres: el bagatge de la Cobla Sant Jordi es fon amb la guitarra flamenca de Niño Josele i, en una part del repertori, també amb el jazz de Bill Evans; tot plegat amb arranjaments del pianista Joan Díaz. Parlem amb Juan José Heredia (Niño Josele), que publicarà el mes que ve un nou disc,El mar de mi ventana, després dels seus anys de gira amb Paco de Lucía, i amb Oriol Gibert, tible de la inquietíssima Cobla Sant Jordi.

-Després dels primers assajos conjunts, ¿quines són les seves impressions?

-(Niño Josele) M'ha cridat l'atenció el ritme; és al seu lloc. El flamenc és molt rítmic, i tenia por; ¡podia ser un desastre! M'impressionen els arranjaments de Joan (Díaz).

-(Oriol Gibert) Ens hem ficat en això per aprendre. Fem una mica debig band, ens situem darrere de l'artista. Som conscients que aquest no és el nostre món.

-(N. J.) ¡Però si et quedes a casa assajant tot el dia no n'aprens!

-Hi ha músics que creuen que sí: «m'alimento del meu propi món».

-(N. J.) Les idees s'han de compartir. ¡Si no, no pots saber mai si són grans o no!

-El seu disc Paz, amb peces de Bill Evans, va ser atrevit. Tocar això amb la Cobla és un doble salt mortal.

-(N. J.) És molt especial, com si sempre l'hagués sentit així. És molt natural. Sona molt gran. Sabem què és unabig band, ¡però això és més aviat unabig boom!

-Ha descobert fa poc la música de cobla. ¿Quina va ser la seva primera sensació a l'escoltar-la?

-(N. J.) Que té un so, una atracció, molt especial. No s'assembla a res. La gent ha de venir a sentir una cosa diferent; si no, no disfrutarà.

-¿En què s'assemblen el flamenc i la música de cobla?

-(N. J.) És que no intentem fer ni flamenc, ni jazz, ni cap gènere, sinó música, l'anomenis com l'anomenis. ATurn out the stars, Bill Evans fa un ritme de tres per quatre, però per a mi és una soleáperbulerías.

-(O. G.) Nosaltres seguim el que està escrit a la partitura. Som onze, i és important que l'arranjament estigui ben fet. Els ritmes flamencs no els dominem, però no hem fet variar el seu repertori. No pretenem fer flamenc.

-¿Com explicaria a Madrid o Andalusia a què sona una cobla?

-(N. J.) És un sabor, una olor. A la vida n'hi ha molts que no coneixes i són bons. S'han de descobrir. Els diria que s'arrisquin i ho escoltin.

-Sabem què és el flamenc o el folk celta, però la música de cobla...

-¿Segur que a Espanya sabem què és el flamenc? Jo crec que molta gent creu que és Manolo Escobar, David Bisbal o Estopa. Està més a prop del flamenc la cobla que ells, perquè és un so que surt de la terra; no és pop, que ve d'Anglaterra. A Espanya hi ha molta música d'arrel i s'ha de potenciar.

Notícies relacionades

Clara Peya, nou disc: "Des de la soledat per a altres soledats"

Els autors d’EL PERIÓDICO, a punt

-¿Viatjaran per Espanya amb aquest concert?

- (N. J.) Ho esperem, ¡i a tot arreu del món! A Europa, Nova York... Allà es valora més el que fem. A fora la gent té més educació musical. Als nens als 10 o 12 anys els ensenyen a tocar un instrument. Tocar és bo, ajuda una persona. I si escoltes per la ràdio música agressiva, donant cops, no és bo. Jo vinc d'una família humil, i el que m'ha ensenyat a la vida ha sigut la música.