Commoció al Romea

quan tot un teatre es posa dret, amb els consellers Puig i Mascarell inclosos, per aplaudir és senyal inequívoc que s'ha produït un esdeveniment. Així va passar dimecres al Romea ambIncendis, la tragèdia del canadenc nascut a Beirut Wajdi Mouawad que Oriol Broggi desplega amb la saviesa i passió que requereix una obra majúscula, i no perquè duri tres hores. Una forma artesanal de fer i viure el teatre, la del director barceloní i la seva companyia, es doctoren al Romea amb l'esperat retrobament, a més, de Broggi amb Clara Segura i Julio Manrique, esplèndids intèrprets i còmplices de la seva carrera.

Incendiss'ha vist com una reedició d'Èdip rei,de Sòfocles, en què l'heroi tràgic és avui una dona (Nawal), que al morir desencadena una epopeia brutal, la que viuen els seus fills (Simon i Jeanne) després de descobrir que tenen un germà a qui no coneixien i un pare a qui creien mort. En el seu testament, Nawal els demana, gairebé els ordena, que entreguin un sobre a cadascun. A partir d'aquí es creuen tres històries,la de Nawal que es va quedar embarassada als 15 anys i va haver de desfer-se d'un fill a qui va buscar tota la seva vida, la d'aquest nen abandonat, i les dels seus germans bessons en una recerca que els porta fins al seu país. No es diu a l'obra, però és el Líban castigat per la guerra civil (1975-1990).

Mouawad teixeix el text, admirablement traduït per Cristina Genebat, amb una poesia que commou fins a la llàgrima i precisió de cirurgià. Al repte hi responen Broggi i el seu equip amb un viatge apassionant, que van iniciar anant al Líban per palpar sobre el terreny l'odissea d'Incendis i capturar unes fotos que serveixen de contextualització.

Doncs bé, Broggi i els seus grans intèrprets ens condueixen de forma admirable a aquest escenari d'amor i odi. Ho fan en un Romea desconstruït per un director que juga com pocs amb els espais escènics i sense afegir artificis que taquin la seva posada en escena.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

CONSTANTS CANVIS / Per si el repte no fos prou gran, aquesta versió se serveix amb només vuit intèrprets, cosa que obliga tots els actors a fer més d'un paper. I amb un gran teló de fons, quatre galledes, una taula de despatx, una manguera, un aspersor, canvis de vestuari, encertat joc de llums i so i poc més enllaça els constants canvis de situació i temps. El públic ho pot seguir, alguna vegada amb dificultat, sí, perquè sempre guanyen el text i l'excepcional treball actoral. Segura i Manrique ho broden. Hi posen emoció, ràbia, pausa, contenció... el que faci falta. I Xavi Boada, el notari que llegeix el testament, oxigena una història tan tràgica amb la seva comicitat.

Entre totes les escenes impactants, que no són poques, n'hi ha una que traspassa l'ànima: els parlaments de Nawal (Segura) i Sawda (Marcià Cisteró) quan decideixen venjar-se després de la matança en un camp de refugiats. I si s'ha de buscar algun però, estarien tots a la segona part, quan es xampurreja francès i anglès de forma una mica gratuïta, quan el retrat d'un franctirador voreja la caricatura innecessària, com ho semblen les cançons que broten també en aquesta part. De cap manera entelen una proposta brutal.