La guerrilla sentimental d'Almudena Grandes

almudena Grandes reconeix que pateix «una obsessió sentimental gairebé malaltissa per la guerra civil i la postguerra». Ella, i mig país. Incloent-hi, per descomptat, els 250.000 lectors d'Inés y la alegría, destinataris ara de la segona entrega dels previstos sisEpisodios de una guerra interminable: aquesta vegadaEl lector de Julio Verne (Tusquets), al voltant de la repressió de la guerrilla a la serra sud de Jaén entre els anys 1947 i 1949. Sentimental, molt sentimental. Vehement, i plena de girs melodramàtics. També amb records que de tan cruels també semblarien trucs de narradora efectista si no fos perquè són molt reals. Es van encarregar de recordar-ho, ahir al mateix escenari dels fets, Fuensanta de Martos, el fill de guàrdia civil que ha inspirat el llibre i la néta del guerriller la llegenda del qual recorria aquella serra els anys 40, Tomás Villén,el Cencerro.

UN COR PARTIT / Al llibre, Nino, fill d'un agent amb passat familiar republicà que és millor oblidar, veu amb remordiments, des de la caserna de Fuensanta, com el seu pare i els seus col·legues persegueixen amb acarnissament els comunistes que s'han fet guerrillers, els seus enllaços i els seus familiars. Darrere de Nino, de fet hi ha Tino: el catedràtic de Sociologia Cristino Pérez Meléndez, amic de l'escriptora, que igual que el nen de la novel·la sentia com els crits dels interrogats ressonaven de nit pels envans de la caserna de Fuensanta. Un nit en què, recorda Almudena Grandes, es «van posar sentimentals» li va explicar la història, una «història extraordinària». I allà va néixer la novel·la.

Per a Nino / Tino, el guerrillerel Cencerroera el fantasma que perseguia el Cos, fins al punt de prohibir a la comarca la cançóLa vaca lechera (per allò d'un cencerro le he comprado),i alhora una llegenda a qui admiraven, tan xulo que deixava bitllets per les masies amb la llegendaaixí paga el Cencerroi va preferir suïcidar-se, després d'estipar a bocins tot el botí acumulat, abans que rendir-se.

Ahir també va ser a Fuensanta Esther Estremera Villén, néta del Cencerro, de la mort del qual, de les salvatges vexacions que va patir el seu cos i de com va haver de ser enterrat en un forat per les seves filles en va parlar amb la veu trencada. La família del Cencerrosempre en va mantenir viu el record (la seva àvia va passar més de nou anys a la presó per haver reconegut que el seu fill havia estat engendrat un dia en què el seu marit va baixar de la serra, i que no era fruit d'una relació extramatrimonial, que era l'excusa habitual en aquells casos), però sempre van procurar que el passat familiar passés tan dissimulat com fos possible de portes enfora. «De tenir por de dir qui era l'avi, d'amagar la història de la família, hem passat a poder-ne estar orgulloses», explicava ahir Esther Estremera, que ho va aprofitar per donar suport al jutge Baltasar Garzón i recordar que a la seva àvia, la dona delCencerro, que no s'ho va pensar dues vegades a amagar paquets de Mundo Obreroquan la seva néta es va ficar en política, tot i que va ser feliç amb la democràcia, «li feia molta por la dreta». «Igual -va afegir- que ara n'hi fa a la meva mare».

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

EL TRIENNI DEL TERROR / Les peripècies de Nino, delCencerroi dels que el van seguir, d'un tinent ressentit, un misteriós Pepeel Portuguésque ensenya al nen què és la vida i una mestra represaliada que li posa a les mans els llibres de Verne, Galdós i Stevenson, serveixen a Grandes per fer una crònica «de l'època més terrible en temps de pau que ha viscut Espanya, l'onada de repressió ferotge contra la gent que donava menjar, recolzava i en definitiva li agradaven els guerrillers». A diferència de la fredor amb què va ser acollida la invasió guerrillera de la Vall d'Aran, narrada en la seva última novel·la, a Jaén, «una província amb bases jornaleres i mineres revolucionàries», la col·laboració va ser intensa, «tant activa com passiva».

També a diferència de l'obraInés y la alegría, aquí no hi ha malvats monolíticament malvats. «Han de tenir aspectes lluminosos, perquè la maldat no està encarnada en les persones. El terror és una espiral que baixa des de dalt i els instruments d'aquest terror estan tan terroritzats com les víctimes, o si més no senten la humiliació d'haver d'actuar com a repressors. I és que perquè el terror -explicava ahir Grandes- vertebri una societat de dalt a baix, no ha de tenir excepcions». Fins al punt que encara sigui recordat 65 anys després.