Josep Maria Espinàs: «No m'imagino la vida sense escriure»

Davant una copa de porto i una coca de pinyons, a la seva editorial de sempre, La Campana, un emocionat Josep Maria Espinàs celebrava ahir a la tarda 85 hiverns. I regalava a un selecte grup d'amics el que ell en diu «versos especials per a l'ocasió», un poema que els seus fidels lectors, que el segueixen cada dia a la seva columna d'EL PERIÓDICO, poden compartir avui si miren la peça que acompanya aquestes línies. Paraules que parlen per si mateixes i que mai se li acaben a aquest infatigable escriptor que no es cansa de complir anys però tampoc llibres -85- i columnes diàries -11.000-. Amb una selecció de fragments d'aquests articles a la tardor publicaràUna vida articulada, un cuidat volum de 700 pàgines.

-Serà com un dietari de la meva vida i un retrat del món que he viscut en aquests 35 anys d'escriure columnes sense interrupció. Són tantes que no es poden ordenar per temes. És com si una columna sobre rugbi digués que és d'esports quan el que explico és el fet humà i social que el rugbi els serveix d'excusa als anglesos per tocar-se.

-Duia molt en secret aquesta faceta de poeta de moments especials.

-Ja amb 8 o 9 anys escrivia versos i n'he escrit molts, uns 300, però són com els que feia Sagarra per a certs homenatges, fets per a l'ocasió, no estan pensats per ser publicats en un llibre encara que potser quan em mori la meva editora, Isabel Martí, canviarà d'opinió.

-Amb 14 anys ja escrivia novel·les.

-Abans d'entrar al col·legi, als Escolapis, ja havia escrit durant una hora o dues. Me n'anava a la galeria amb la màquina d'escriure.

-¿Continua preferint els dolços i la sobrassada a l'enciam?

-És clar, i segueixo fumant en pipa. Si has fet una dieta tota la teva vida no és recomanable passar-se ara a l'escarola. ¡Em faria mal!

-¿Què l'estimula a escriure després de més d'11.000 columnes?

-Cada dia rebo molts estímuls. No m'imagino viure sense escriure. Tinc tendència a l'observació i a la comparació. A les escoles haurien d'ensenyar a observar i comparar, així associes idees i sorgeixen coses noves. Això és creació. Tots els meus llibres més autobiogràfics i els articles estan basats en l'observació. El meu llenguatge és poc florit i poc pretensiós. Mai he volgut lluir-me. No sé fer-ho. Intento ser precís amb un toc literari. «Ser o no ser», de Shakespeare. No hi ha res més senzill ni més literari.

-A El meu ofici deia que sempre ha fugit de les pretensions del món literari.

-No em sento còmode en aquest món. Pla li va dir una frase molt bona a un jove escriptor que escrivia barrocament: «No dubto que vostè pot arribar a ser un geni però provisionalment és un pedant».

-Un escriptor no ho seria sense els lectors. En el seu recentEntre els lectors i jo els contesta les cartes.

-Aquí, aTemps afegit, elsviatges a peu,I la festa segueix... a més d'autobiogràfics són un retrat de la societat. Recullo el que els lectors i la gent diuen. En lloc de fer una autobiografia gruixuda i solemne prefereixo escriure-la a trossos a cada llibre.

-Després de tants anys observant, ¿com veu aquests temps crítics?

-Sóc molt presentista. El temps és important perquè s'escapa i et mors però el que de veritat ens condiciona són els espais, un no és la mateixa persona a la feina que al carrer, a casa o amb amics. Els espais són la vida. És cert que la situació no és la mateixa que fa 10 anys, però jo no tinc elements per valorar què passarà. La gent de seguida es llança a fer profecies però jo no sóc gens especulador.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Encara troba cintes per poder seguir sent fidel a la seva Olivetti?

-És tot un miracle. Espero que les cintes siguin tan amables d'aguantar tant de temps com jo. No estic en contra dels ordinadors, és que no els necessito perquè quan escric, a mà o a màquina, no corregeixo mai. La cinta és una cosa molt simbòlica. La vida és com una cinta que es va desenrotllant.