Cultura o piscines

No els conto res que no sàpiguen si evoco els problemes per a la simple supervivència de moltes iniciatives culturals en aquest temps de retallades i liberalisme esmolat. Per definició, la cultura hauria de surar sobre la circumstància econòmica, però avui toca tirar un coet per cada esdeveniment com la Primavera Poètica de la Garriga, fins al 2 de juny gràcies a Òmnium Cultural, l'ajuntament, la ILC, empreses locals i la feina desinteresada de voluntaris com Albert Benzekry. O en saber, mentre sentim dia sí dia també els tambors de l'unitarisme espanyol i el Govern de Rajoy retalla als pressupostos la partida de l'Institut d'Estudis Catalans, que la UOC acaba de fer doctora honoris causa la menorquina Aina Moll, numerària de l'IEC i primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat.

Notícies relacionades

Un jutjat de Barcelona denega la suspensió provisional de la publicació del llibre sobre José Bretón

Penguin Random House viatja al futur amb un ‘hub’ logístic robotitzat capaç de gestionar 40 milions de llibres a l’any

Normalitzar una llengua, llegir versos en públic: ¡quin malbaratament! «¿Per què gastar en això si s'han de tancar quiròfans?», sentim. Els que ho diuen són sovint del mateix color que els que esperen privatitzar a preu de ganga els quiròfans tancats, del color dels que troben que 55.200 euros són més necessaris per a la piscina de l'ambaixada de Riad que per a una acadèmia de la llengua. Segons el Manifest de Girona sobre Drets Lingüístics aprovat l'any passat pel PEN Internacional, «la diversitat lingüística és un patrimoni de la humanitat, que ha de ser valorat i protegit». Si la llengua (i doncs la cultura) són patrimoni, el debat de veritat no ha de ser entre cultura i quiròfans, sinó entre cultura i piscines. Si cada comunitat té dret a invertir en allò que li sembli més adient, ¿volem una piscina a Aràbia o una xarxa d'entitats i esdeveniments escampats pel país?

No sé si hem viscut un miratge ara escapçat per la crisi global, però sé que avui toca regirar l'armari i recuperar convenciment i implicació per coses que pensàvem que ja anaven soles. I fer-ho sense perdre de vista el que importa, i qui ho defensa o s'ho carrega.