"La idea és fer música que afecti"

EL PERIÓDICO inicia a partir d'avui el compte enrere per al festival San Miguel Primavera Sound (del 30 de maig al 3 de juny) de la mà de Beach House, duo de Baltimore que desplegarà el sublim repertori de Bloom

-per a molts, el millor disc des de principis d'any- dissabte 2 a la nit, al Parc del Fòrum. A l'altre costat de la línia, la seva meitat femenina, la gran Victoria Legrand.

-Cada dia estic obsessionat amb una cançó diferent de Bloom. ¿Els passa a vostès?

-Cada cançó és com un fill. Les estimem totes igual i tota l'estona… Encara que la relació amb cadascuna és diferent. Potser a algú els semblin similars, però per a nosaltres cadascuna és una bèstia particular.

-¿Van concebre el disc com una continuació de Teen dream?

-¿Què vol dir amb continuació? Per a nosaltres, el disc no s'assembla a Teen dream.

-Tampoc han canviat tant d'estil. I encara sort.

-És la bellesa de la música el que converteix Bloom en un disc diferent de l'anterior. Jo en sé tots els secrets. He estat allà dins. En conec les pujades, les baixades de cada cançó i tot el que hi hem treballat.

-He advertit certs canvis… Però no m'ha deixat arribar a aquest apartat de l'entrevista.

-Aquesta paraula, continuació…

-D'acord, llavors parlem de progressió.

-Sempre està canviant alguna cosa. Després surt el disc i la gent el descriu com a Teen dream 2.

-Em sona més pop. Juganerament pop. Crec que és una cosa que va començar en White moon, de les seves sessions per a iTunes, i floreix del tot en la melodia girl group de Lazuli.

-Alex i jo, és cert, hem après a divertir-nos amb les melodies. Però la nostra intensitat és diferent de la del pop clàssic. La idea és una cosa que soni extàtica i insatisfeta al mateix temps, que et desbordi amb emocions contradictòries… Una cosa que afecti.

-El so és cada vegada més incopsable, però al mateix temps els ritmes són físics i vibrants.

-Hem canviat els beats prefabricats per la combinació de bateries reals amb caixes de ritme. Sobre el caràcter incopsable del so, en molts casos ve de la combinació de cordes sintètiques amb guitarres processades; no saps on comencen unes i on acaben les altres, i el resultat pot ser fascinant. Bloom és superior en nivell de so a qualsevol altra cosa que hàgim fet abans.

-També a nivell de composició. Les estructures són menys tancades.

-A Teen dream gairebé tot era fraseig, tornada, clímax. Aquí hem usat narratives bastant més creatives, amb girs que no sempre esperes.

-Sense element per justificar. Bresson estaria orgullós.

-Tot té un propòsit: cada so, paraula… No ens agrada apilar capes sense direcció. Sempre ens preguntem: ¿Aquest so ha d'anar aquí? ¿Intensifica d'alguna manera l'emoció? Tot està estudiat. No imaginaria el temps que costa aconseguir els efectes vocals que volem. I també els tons de guitarra.

-Alguns canvis d'acord em recorden la música de Badalamenti. ¿És una influència?

-No ho podem negar, encara que en aquest disc hem anat, almenys de forma conscient, en altres direccions. Hi hem fet servir certs acords per primera vegada.

-Parlant de compositors de cine: ¿el seu oncle Michel Legrand (Els paraigües de Cherbourg, Estiu del 42, El cas de Thomas Crown) li dóna consells?

Notícies relacionades

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La guerra, un espectacle multiusos

-No... És un parent a qui fa molt de temps que no veig.

Vegeu el videoclip de la cançó 'Silver soul' amb el mòbil o a e-periodico.cat