Nels Cline: "Wilco és un projecte sense drames, relaxat, tranquil"

Sorgida de les cendres d'Uncle Tupelo (grup icona del country alternatiu), aquesta banda rock de Chicago va explotar l'any 2002 amb un disc que, curiosament, el seu segell discogràfic va rebutjar: Yankee hotel foxtrot. Després d'A ghost is born (2004), va rebaixar la seva quota de gosadia, però Wilco segueix sent sinònim de música americana en la millor i més elevadora expressió; el seu líder, Jeff Tweedy, és un compositor i intèrpret magistral.

Triomfadors majestuosos del Primavera Sound el 2010, aquest any tornen al festival barceloní per presentar avui al Parc del Fòrum (23.00 hores) The whole love (2011), col·lecció eclèctica i inspirada amb troballes com la inicial Art of almost. Aquest diari va tenir l'oportunitat de conversar amb el seu guitarrista Nels Cline, considerat un dels millors del món.

-Abans coneguts per les seves tempestes internes, Wilco mantenen la mateixa formació més o menys des del 2004. ¿Com han evolucionat les dinàmiques de la banda des d'aleshores? En termes de composició, contribució d'idees, etcètera.

-Curiosament, el primer disc d'estudi que vam enregistrar amb aquesta formació, Sky blue sky (2007), va ser més col·laboratiu que The whole love (2012). Cadascú contribueix una mica en els arranjaments, però en essència, Jeff [Tweedy] és el director de l'orquestra i el que ell diu és la clau. Tampoc es pensin que hi ha drames. Som un projecte relaxat, tranquil. Potser Pat [Sansone, multiinstrumentista] hagi aportat bastant musicalment a The whole love, però el seu cas és diferent, perquè ell és, a més de músic, coproductor del disc.

-¿I com ha canviat el directe? La seva actuació al festival Primavera Sound del 2010 va ser bastant continguda. ¿Ara es coneixen més i hi ha una mica més de via lliure per a la improvisació?

-En general, seguim sense desviar-nos gaire del material original. Encara que les cançons més antigues sonen diferents de com ho fan en el disc. Fins i tot algunes de Sky blue sky ho fan. La principal diferència entre el material gravat i el directe és que la música dels discos es compon de mil capes que a l'escenari no es poden reproduir, si no és que portes pregravats, cosa que no ens agrada. Compensem els canvis de densitat amb energia.

--The art of almost -el primer tema del nou disc- sembla una mica enganyós; és tan directe i a la vegada experimental com les millors troballes de Yankee Hotel foxtrot (2002) i The art of almostYankee Hotel foxtrotA ghost is born

-Ho sé, sona com separat. És una llarga història. Quan Jeff arriba amb una cançó, a vegades és, simplement, un concepte poc definit. En aquest cas va aparèixer amb un groove lent, a mig temps. Vam gravar maquetes durant un temps, de forma relaxada. Semblava una cosa sortida del Pour down like silver de Richard Thompson. Però de sobte, em vaig trobar amb un groove subdividit i capes de sinte de Mikael [Jorgensen, teclista]. Jeff em va demanar que pràcticament em carregués la guitarra amb un solo. Vaig seguir instruccions. La cançó va quedar genial.

-L'últim tema, One sunday morning

-És una bona forma d'obrir i tancar: usant els temes més estranys i èpics.

-¿Quin seria el seu paper en la banda? ¿Vostè -que té experiència en els idiomes d'avantguarda- és qui porta ara el grup cap als extrems?

-En general, el meu paper està sobrevalorat¿ La gent té la idea que agafo les cançons i les faig cremar (rialles). I solament faig el mateix que Jeff. Tractar de contribuir lògicament a l'orquestració de la cançó. Decidir què ha de sonar en una cançó és més complicat que, simplement, fer el boig o improvisar. Hi ha una delicadesa en la nostra abstracció. Només he improvisat tocant en directe Forget the flowers. Bé, també vaig improvisar el solo d'Impossible Germany.

-¿De vertitat?

-Sí, quan vam fer la maqueta. A Jeff li va agradar tant que em va dir: «Fes un bon arranjament d'això i memoritza-ho, perquè es queda així».

-Sembla estar disfrutant dels directes de Wilco. Aquesta part de gran xou de rock

-Sí, em sento bé amb la parafernàlia (rialles). Els llums gegants, els efectes visuals; tot això m'agrada. No és el cor de les nostres actuacions, però ho disfruto, no m'aclapara en absolut. A vegades em deixo portar i vaig fent bots (més rialles).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Quins plans té al marge de Wilco?  

-He estat un temps sense treure disc amb altres projectes. Potser perquè el 2010 en vaig treure dos. L'any passat vaig donar una pausa al món. Potser a l'estiu gravaré un disc de The Nels Cline Singers.