Aquesta és la 'ville de...

Tot va començar a canviar el dia en que Samaranch va dir allò de "a la ville de Barsalona". La ciutat no és la mateixa i nosaltres tampoc. Abans a les nenes les inscrivien al Registre Civil amb els noms de Montserrat o Núria, Ara les posen Olimpia. Dentro de uns anys les nenes aclariran: "És que vaig néixer el juliol de 1992". Els Jocs ens deixaran una Barcelona oberta al mar, les rondes de circumval·lació, el Palau Sant Jordi i unes quantes Olimpias, que celebraran la seva onomàstica el dia 25 de juliol. Hem canviat. Abans hauríem acollit els beneficis de la pluja com un regal de la providència. Ahóra ens aterreix la possibilitat de que pugui ploure.

Culte al foc

No som els mateixos. Abans ens causava pavor el foc en aquesta època de l'any, perquè podia posar en perill els nostres boscos. Ara le rendir-nos culte, lo paseamos en processó i el sumo sacerdot Maragall lo entronitza durant tota una nit en la sala gòtica del Saló de Cent, on la ciutat rep a reis i caps de Estat. Ha d'haver dues classes de foc: el foc bastard que prende d'un encencedor o d'una humil capsa de mistos i el foc que ve dels déus de l'Olimp, que es transmet de torxa en torxa i que demà un arquero farà volar pels aires, com si baixés del cel.

Fins a les autoritats eclesiàstiques han canviat. En una altra època haurien sentenciat que aquest és un culte pagà i que tantos honors sóló els mereix Déu. Ara el cardenal Jubany escriu un article a La Vanguardia sobre els valors de l'olimpisme i l'arquebisbe Càries ofícia una missa per l'èxit dels Jocs a la Sagrada Família davant un miler de càmeres de vídeo sostingudes per japonesos. La pròxima vegada, en el pròxim segle, l'arquebisbe es revestirà de pontifical inspirat en Gaudí.

En algo som inalterables. Hi ha tensions entre tres o quatre banderes, amb més o menys franges vermelles i grogues, i amb cruces i elements estel·lars incorpora dos o no. Llueixen de totes les maneres en els balcons. Però com ha dit Martí Jusmet, les banderes són lo de menys, lo perillós són els pals que les sostenen. Diuen que ningú els esgrimirà, ara que hi ha 170 banderes hissades a Barcelona i una d'elles impera sobre totes. És de color blanc i llueix cinc cèrcols, por los que tots els natius hem de passar.

L'alcalde Maragali ens demana que lo fem amb un somriure. En la ciutat ocupada pels vots del foc i del múscul ha decretat l'estat de excepción. L'alcalde ens demana que riguem i que siguem amables, que guardem el mal raïm i els gestos d'emprenyament per després dels Jocs, quan ens quedem sols. Ara ens està mirant mitjana humanitat. Mañana ens veuran més de 3.000 milions d'homes i dones de todo el mundo, i junto a nosaltres, al carrer, en el metro, a l'autobús, hi ha 15.000 atletes i el mísmo número de periodistes amb l'escapulari puesto.

¡Yolaaanda!

Als hotels de la Diagonal i en els transatlàntics atracacados en el port estan els vips, a los que atenen els representants del yupísmo il·lustrat, una classe que ha sorgit a Barcelona durant aquests últims cinc anys. En aquests moments Barcelona és la ciutat del món amb més vips per quilòmetre quadrat. I segueixen arribant a l'aeroport, on se'ls rep amb música. Arriben reis i prínceps de veritat, i arriben reis de la indústria informàtica i dels refrescos, de les fotocopiadores. I estan els milers de turistes anònims, col·leccionistes de Jocs Olímpics i de grans esdeveniments internacionals que estableixen comparacions amb Seül, amb Los Angeles, amb Moscou, amb Mont-real i qui sap si amb Berlín.

Mentrestant, els indígenes, que som amfitrions, ens sentimos una mica forasters en la nostra pròpia ciutat, perquè ens han canviat els nostres hàbits. No podem aparcar on solíem i els clients de Yolanda, aquell transvestit que va venir de Pernambuco, han d'anar-lo a buscar per la Zona Franca. "Yolaaaanda!"

Notícies relacionades

I la pluja, sense assajar

¿Amics per sempre?

Maragall demana somriures davant els nostres ocupants, i Jordi Pujol fa pedagogia, explicant-los què és Catalunya i on està situada al mapa. Molt didàcticament, les diu que tenim mil anys i que som sis milions, en esmorzars, dinars i cenos amb convidats de postín. La sardana ha unit ara als dos inquilinos de la plaça Sant Jaume. Es diria que s'estaven vigilant. Pot ser que no es batin molts rècords del món en els estadis i en les piscines. De moment, ja s'inscriu al Guiness el de la sardana més gran mai ballada.