Com un part

La ciutat es va despertar ahir amb una sensació d'alleujament. Havia estat com un part. S'havia complert bé el compromís d'una festa que van presenciar 3,500 milions de persones i era el que importava. Ben gust divendres haurien sortit al carrer a comentar les seves impressions amb algú. L'alegria és més gran quan es comparteix amb els altres i si d'una cosa va quedar insatisfeta la ciutadania va ser de comunicació. Però eren ja més de les 11 de la nit i els ciutadans van haver d'esperar l'endemà d'ahir per proclamar urbi et orbe el seu entusiasme.

No ens fiàvem de nosaltres

No és que es desconfiés de l'organització. És que no ens vam fiar de nosaltres mateixos. Per això moltes vegades som hipercrítics. Als que tenen poder no els agrada aquesta postura, però en el fons l'haurien d'agrair. Almenys no ens desentenem dels assumptes públics. Tal com ha passat ara. Els catalans tenim un gran sentit del ridícul col·lectiu i ens espantava el compromís d'ara. Un cert fatalisme ens fa desconfiar sempre. Quan ens volem convèncer que som els millors, el que pretenem és foragitar els nostres propis fantasmes.

La història ens ha modelat així i vivim sempre en l'ansietat que alguna cosa es pot truncar. Per nosaltres mateixos o pels fats adversos. D'aquí vénen els temors de la pluja. El primer ministre portuguès, que era a la tribuna, va portar l'anticicló de les Açores a l'equipatge i tot va sortir rodat sobre l'alfombra blava de l'estadi. Des de dissabte, els esgarriacries estan amagats.

La vella que murmura quan algú a la casa s'entesta a veure un partit de futbol o de bàsquet per la tele, i a qui aquests dies per culpa del Tour han birlat un culebró, també mostrava el seu entusiasme. Igual que el sedentari que no ha trepitjat un estadi en la seva vida, que creu que és una ridiculesa sortir al carrer amb calça curta a practicar el fúting i que mai practicarà un altre esport que el de la migdiada. No saben res d'olimpisme, però cinc anys de persistència insistent en els mitjans de comunicació els han arribat a convèncer que els Jocs Olímpics són una cosa molt important, que veuen milers de milions de persones i han arribat a sentir com a propi el compromís que inicialment podien creure que només era de Samaranch i Maragall.

No de manera pública, sinó confessada i continguda, se sent també satisfet l'elitista, el que fa cinc anys va dir que passaria dels Jocs, que l'enxamparien ben lluny aquests dies i que la fugida seria a un lloc ombrejat per senyal televisiu. Segueix aquí i dissabte podia haver sortit a sopar, per demostrar que res no el vincula afectivament als Jocs. L'hi hauria agraït el gremi de la restauració, en una nit que els barcelonins es van dividir entre els que anaven a l'estadi o els que es quedaven a casa, davant del televisor. És el que va fer l'elitista. Per curiositat crítica, això sí.

El gran mèrit de l'organització ha estat donar un sentit col·lectiu i una dimensió que podia presumir-se que estava destinat als aficionats a l'esport. Els ciutadans han fet seus els Jocs i si des dels estaments es felicita Maragall, els barcelonins es feliciten entre si. Paradoxalment, polèmiques entre les diferents administracions poden haver contribuït a crear aquest clima. Ningú es desinteressa del que importa.

Maragall i Pujol, perdonats

Era mitjanit i quedava molt de públic a les immediacions de l'Estadi. En una nit calorosa, la baixada de Montjuïc, entre masses de públic, era aclaparadora, sobretot perquè tampoc es trobarien moltes facilitats de transport a plaça Espanya. Però les incomoditats se li perdonaven a Maragall i per una nit se li podia perdonar a Pujol que no s'hagués construït el metro. S'havia salvat el compromís i era el que importava. Mig món ens havia estat mirant i havíem aparegut guapos a les imatges. Una cosa ens preocupa ara. És saber si serem capaços de resistir tantes emocions. El triomf del Barça a la Lliga, la victòria també del Barça a la Copa d'Eurocopa i ara la cerimònia inaugural dels Jocs, en només poc més de dos mesos, és massa.

Felicitacions a l'alcalde

Ahir al matí, l'alcalde estava exultant. Assistia a la recepció que l'ambaixada japonesa a Espanya oferia al príncep hereu Naruhito en un hotel. L'havien felicitat la nit anterior a l'estadi, a l'acabar la cerimònia, i el felicitaven ara els que no ho havien fet hores abans. Samaranch, present en la recepció, aparentment absent, com ho estan els déus, se sentia igualment felicitat. No s'havia equivocat. O no s'havien equivocat els que van escriure en una papereta el nom de `Barsalona'.

Notícies relacionades

I la pluja, sense assajar

¿Amics per sempre?

"Hem venut imatge. Ara ja poden anar els castellers a muntar les seves torres humanes a Finlàndia, els de la Fura dels Baus a muntar espectacles a Nova Zelanda i la música s'ha guanyat un lloc al Japó. Haver participat en la cerimònia és un aval."Ho diu Maragall, ple de satisfacció. Inicialment, l'alcalde es mostrava contrari a la presència dels castellers. Aquí s'entén que les torres s'ensorrin i que puguin fer llenya. Però hauria estat fatal que passés en la festa. Precisament pels castellers ha rebut moltes felicitacions de representants estrangers. Al seu èxit hi troba una explicació: es tracta d'un exercici atlètic, que exigeix participants de totes les edats, inclosos els de pèl canós.