El fossat va ser el meu 'cangur'

Quan era nen, els meus pares eren entrenadors d'atletisme, i estalviaven diners portant-nos a la meva germana Carol i a mi a la pista. No havien de pagar a ningú perquè ens cuidés. El fossat del salt de longitud va ser el nostre cangur, i de forma natural ens vam anar interessant per l'atletisme.

En ocasions, la Carol i jo intentàvem imitar els exercicis que feien els altres, però la majoria de les vegades només jugàvem a la sorra, construint castells al fossat, que destruíem mentre els nostres pares s'ocupaven dels seus atletes. Al principi, jugar a la sorra era molt més divertit que prestar atenció al que feien la mare i el pare.

Quan m'hi vaig interessar, no obstant, vaig tornar a la sorra, però aquesta vegada per córrer i saltar-hi. Per estrany que sembli, aquest va ser l'inici de la meva carrera en l'atletisme. I el salt de longitud ha estat sempre la meva especialitat preferida.

Ara, amb 31 anys, dues medalles d'or en la prova de salt de longitud i deu anys de victòries, estic preparat per fer els salts més grans de tota la meva vida. Contra Mike Powell, el competidor de més talent que conec, necessitaré alguna cosa especial per guanyar. I ja ha succeït una cosa fora del normal. Vaig arribar a Barcelona a competir principalment en el salt de longitud.

En el passat, he competit en múltiples proves, i m'he vist obligat a tractar el salt de longitud com a fillastre. Se m'ha exigit que guanyi, i he abordat l'especialitat en funció d'això. El 1984 vaig haver de renunciar a realitzar alguns salts per conservar l'energia necessària per córrer bé. El 1988 vaig realitzar tots els salts però tenia altres coses que requerien la meva atenció, principalment els 200 metres llisos i el relleu 4x100.

En aquesta ocasió, no m'he hagut de preocupar de res. Quan no vaig aconseguir classificar-me per als 100, 200 i el relleu curt, em vaig concentrar exclusivament en el salt de longitud. Al lesionar-se fa uns dies el meu company d'equip del Club Santa Mónica, Mark Witherspoon, he tingut l'oportunitat de córrer amb la resta de companys. Però el que ha ocupat la meva ment durant el mes passat ha estat el salt de longitud.

Resulta graciós, vist des d'aquí, ja que fa només un any, havia considerat la possibilitat d'abandonar definitivament aquesta especialitat. Era a Tòquio, competint al Campionat del Món, i acabava de fer un salt en què superava per primera vegada els 8,90 metres. Aquell havia estat el meu objectiu des de feia tant de temps. Entre salts, vaig estar assegut a l'herba pensant que potser, potser entraria en la conferència de premsa després de la prova per dir: "Gràcies pels records. Ha estat genial. Aquí ho deixo".

Per descomptat, no enyoraria els dolors d'esquena que resulten del salt de longitud. La gent no té ni idea de l'impacte que rep el cos al realitzar un salt de longitud de més de 8,90 metres en l'aire. Em concentraria en les carreres de velocitat, prioritzant al màxim els 200 metres. I la meva vida seria estupenda. Entrenaments més fàcils, competicions més fàcils, menys pressió... just el que volia a l'entrar en la trentena.

Però en el seu cinquè salt, Mike Powell va rebotar amb força a la taula i va aterrar a la sorra a 8,95 metres. Va ser el salt de longitud legal més llarg de tots els temps, batent el rècord que havia mantingut Bob Beamon durant 23 anys. El Mike va començar a ballar per tot l'estadi. Havia aconseguit el somni de tota una vida. I jo havia de seguir saltant.

Encara assegut a l'herba, vaig passar de pensar a renunciar al salt de longitud a pensar que era hora de reorganitzar a fons els meus esforços. Era com si Déu m'hagués mirat, dient-me: "Encara no és la teva hora. Aixeca't de l'herba, i vés a totes". Recordant aquella nit, quan el Mike es va convertir en el campió del món i per primera vegada en molt temps vaig haver de conformar-me amb el segon lloc, penso que va ser una benedicció oculta.

El salt de longitud és avui una gran prova, amb l'enfrontament dels dos millors saltadors de la història. He realitzat alguns dels millors entrenaments de la meva vida, ajudat tècnicament i estimulat contínuament en el meu nou objectiu pel meu entrenador, Tom Tellez.

El Mike ha parlat molt de superar els nou metres per guanyar la medalla d'or a Barcelona. Després de l'any passat, és probable que faci falta alguna cosa així per guanyar. Però la medalla d'or és l'objectiu més important, i no una distància determinada. Com solc fer, si salto bé al principi, potser em convingui més no realitzar tots els salts que em corresponen. L'endemà tinc una carrera de relleus, i vull estar segur d'entregar-me als meus companys d'equip amb el màxim esforç.

Amb tantes variables en joc, és impossible predir quan podria donar-se una actuació tan increïble com un salt que superi els nou metres. No hi ha dubte que tant el Mike com jo som capaços de fer-ho. Però les condicions haurien de ser absolutament perfectes.

Notícies relacionades

Preparat per guanyar

Linford em va emocionar

Començant, per exemple, per les condicions meteorològiques, que haurien de ser les adequades. Físicament, hauríem de sentir-nos en forma, molt en forma, a punt. I emocionalment, hauríem d'estar millor que mai. Malgrat això, superar els nou metres requeriria la perfecció.

És una distància summament llarga per viatjar en l'aire sense ajuda de ningú, i m'encantaria ser el primer a aconseguir-ho. Enrere va quedar el fossat de salt de longitud que em feia de cangur. Enrere va quedar l'època que construïa castells a la sorra. Jo el que vull és un final de conte de fades.