El vent estava boig

Mai s'hauria de jutjar una competició de salt de longitud exclusivament en funció dels resultats finals. Hi conflueixen moltes altres variables. La final olímpica és un exemple perfecte. Jo vaig saltar 8,67 metres i vaig guanyar. Mike Powell va quedar segon amb un salt de 8,64 metres.

Tots dos som capaços de saltar molt més lluny, però donades les condicions, va ser una gran competició. Mai he treballat tan durament per a una medalla d'or.

El vent estava boig, pitjor que en totes les meves competicions anteriors. Bufava primer en una direcció, després en una altra, i en ocasions, s'arremolinava al voltant de nosaltres, assetjant-nos des de diferents angles a l'avançar per la pista d'impuls. Això dificulta molt la planificació i execució d'un salt.

La carrera sol ser la part més sòlida dels meus salts, malgrat que és el component més afectat pel vent. Habitualment, la meva carrera és de gairebé 50 metres i intento trepitjar una marca a poc més de 10 metres de la taula de batuda, quan estic a quatre gambades del salt. Quan em quedo curt davant la marca, he de recuperar per arribar a la plataforma, cosa que perjudica el salt. Si sobrepasso la marca, he de retreure'm, cosa que és igualment perjudicial.

Hi ha dies, per descomptat, que la carrera d'impuls no surt del tot bé. Et sents genial, i per això et passes de la marca, o no et sents bé del tot, i per això calcules de menys. Però es fan ajustos. Sol succeir que el que realitza els millors canvis tècnics acaba campió.

Dijous a la tarda, vaig córrer molt bé, tan ràpid com hauria desitjat. I vaig fer tots els ajustos tècnics necessaris entre els meus salts. Però no va servir de res. El vent bufava com boig; en un salt em passava de llarg, en el següent em quedava curt, i poc podia fer a l'estadi.

Tenint en compte les condicions, sabia que era impossible batre un rècord mundial. Per això sempre em resisteixo a predir les distàncies que saltarem en una competició concreta, sobretot en uns Jocs Olímpics. No som robots i hi ha moltes coses impossibles de controlar.

En aquesta ocasió, guanyar costaria prou, i no només per a mi. El Mike també hauria de lluitar. Els vents serien igual de durs amb ell. I jo comptava amb un avantatge que m'acompanyarà sempre fins al dia que em retiri: l'experiència. Ningú, ni tan sols el Mike, ha estat en tantes competicions importants durant tants anys, i jo ho tinc sempre present quan les condicions requereixen alguna cosa especial.

Volia realitzar un primer salt llarg per demostrar-los a tots que estava preparat per a la batalla, i per enviar-los un missatge als meus competidors: la pressió els afectaria a ells, no a mi. Quan vaig saltar 8,67 metres en el meu primer salt, vaig pensar que havia estat un bon principi, prou llarg perquè el Mike sabés que jo realitzaria una bona prova. Però també vaig pensar que hauria de millorar el resultat per guanyar.

Em vaig equivocar. Quan no estava saltant o preparant-me per a un salt, vaig estar la major part del temps assegut a la gespa, sol, concentrat en el que havia de fer, i per això no vaig veure cap dels salts del Mike. Però al veure els seus resultats vaig saber que tenia dificultats, i fins i tot quan l'observava abans i durant la competició, vaig intuir que no tenia la seva energia habitual.

El Mike es va fer un gran nom l'any passat al saltar els 8,95 metres, batent el rècord de Bob Beamon per guanyar e! Campionat del Món a Tòquio. Ha estat un gran campió, perquè ha sabut adaptar-se molt bé a les pressions que comporta ser el número u. Però en aquesta ocasió, semblava una mica tens. Potser es veia aclaparat per les enormes expectatives que s'havien creat en el concurs olímpic.

Dret a la pista abans del meu últim salt, vaig sentir la meva germana, Carol, que cridava: “Posa't al davant". La Carol i jo vam créixer corrent i saltant junts, i sempre ha estat amb mi en totes les competicions importants Ara estava ben lluny de mi, allà a dalt a les grades i a prop del fossat. Però té una d'aquelles veus que se senten en quilòmetres a la rodona. Va significar molt per a mi sentir-la.

Des que vaig competir en els trials nord-americans, afectat per un virus i havent fracassat en el meu intent de classificar-me per a les carreres dels 100 i 200 metres llisos, el suport de les persones que em són més pròximes ha significat més que mai per a mi, la meva família, els meus amics, els meus entrenadors, els meus companys i el mànager del Club Santa Monica, tots s'han portat de manera increïble. I vaig pensar en això diverses vegades entre salts.

Per desgràcia, el meu últim salt va ser igual que l'anterior, 8,50 metres, així que el primer salt de 8,67 metres seguia sent el resultat a superar.

A Tòquio, va ser el Maike qui anava al davant i jo el que tenia l'última oportunitat de vèncer-lo en el salt final. En aquesta ocasió, va ser tot al contrari. El Mike anava millorant a mesura que avançava la prova, i jo era el que estava assegut a la gespa mentre ell preparava el seu últim salt.

En les dues situacions, la intensitat va ser increïble. No obstant, prefereixo ser el que està a la pista d'impuls, en lloc del que espera. El Mike va resar. Jo llavors em vaig limitar a esperar, preparat per acceptar el que succeiria a continuació.

Tots dos havíem superat problemes greus per arribar fins aquí, jo amb el virus, el Mike amb molèsties al bíceps femoral i una lesió d'esquena que l'afectava des de fa diversos mesos. Tots dos volíem l'or. Però també sabíem que el fet de ser aquí ja era un gran èxit per a tots dos.

Notícies relacionades

Preparat per guanyar

Linford em va emocionar

Al final, el Mike va aterrar a la sorra a tres centímetres del meu millor salt. Era evident que estava decebut, però ho va prendre amb dignitat. Ens vam abraçar i ens vam felicitar mútuament, compartint l'alegria d'un podi americà i el convenciment que un altre dia, en un altre estadi, tornarem a trobar-nos en una altra gran competició com la celebrada en aquests Jocs Olímpics.

La batalla olímpica ha acabat. Però encara falta molt perquè acabi la guerra del salt de longitud.