Ens veiem a Atlanta

Quan els Jocs de Barcelona arribaven al final, vaig sentir dir que un bon punt final seria que jo corregués l'últim en un equip de relleus que batés el rècord mundial del 4x100. L'última nit. Una altra medalla d'or. Un altre estadi de gom a gom i ple d'alegria. Una altra carrera victoriosa. I ja està. Queia el teló dels meus últims Jocs.

Una bonica idea, hi estic d'acord. Vam aconseguir l'or i, per descomptat, vam disfrutar celebrant-lo. Però la idea d'un teló final estava equivocat en una cosa molt important. No se n'anava enlloc. La meva carrera encara no havia acabat. Gairebé cada dia algú li pregunta per la meva edat. Als periodistes els encanta recordar-me que tinc 31 anys. Massaa edat per a un velocista. Quan em pregunten si tinc previst estar als Jocs d'Atlanta 1996, pressento un to de veu una mica dubtós.

Però compteu amb mi. Mai vaig pensar que estaria en l'atletisme tant de temps. ¿Per què no uns anys més? És impossible predir el que succeirà en els pròxims quatre anys. Però sé que els viuré d'un en un. És l'única forma de sobreviure en aquest esport. En el passat, era bastant insòlit que un atleta s'entrenés i competís en més d'un o potser dos Jocs.

Ara, amb el desenvolupament de l'atletisme a tot el món i la participació d'empreses patrocinadores, els atletes d'elit es guanyen bé la vida. Però els diners no són l'única raó que seguim en l'esport i, per descomptat, no expliquen que els atletes més grans hagin aconseguit alguns dels millors resultats. Quan vaig batre el rècord del món en els 100 metres llisos l'any passat a Tòquio, es va parlar molt que jo tenia 30 anys. Als Jocs Olímpics de Barcelona, el campió dels 100 metres llisos va ser el britànic Linford Christie, un atleta de 32 anys. I no estem a punt de posar en marxa un circuit de seniors. Encara estem en condicions per plantejar una bona carrera als més joves.

Jo disfruto amb l'atletisme ara més que mai. Treballant amb els altres membres del Club Santa Monica, hem desenvolupat un concepte d'equip que no té parangó en l'esport. Entrenant i competint junts, ens ho passem genial, creant un ambient en què tots puguem triomfar. Ja no em plantejo els desafiaments com abans. Quan era més jove, el que més importava era aconseguir un objectiu concret, guanyar una medalla concreta. El que m'agrada ara és que ja he superat el punt en què havia de fer alguna cosa, havia de demostrar alguna cosa, havia d'aconseguir alguna cosa. En part és per això que últimament em diverteixo tant corrent proves de relleus.

Notícies relacionades

Preparat per guanyar

Linford em va emocionar

A més de realitzar els millors entrenaments de la meva carrera, m'he preocupat molt per la meva dieta, i això m'ha ajudat físicament i emocionalment. Durant els dos últims anys, he estat vegetarià: no he menjat gens de carn i només una mica de peix. També m'encanta prendre sucs. Allà on vaig, viatjo amb una d'aquelles màquines espremedores, i hi passo tota mena de verdures i fruites, omplint-me el got de tots els minerals i proteïnes que necessito.

Los Angeles, Seül. Pels motius que sigui --la meva capacitat atlètica, la meva tenacitat, la meva visió de futur, el que sigui-- he sobreviscut a moltes persones. I crec que ara començo a obtenir-ne els fruits. Quan agafava la volta de la victòria amb els meus companys de relleu a Barcelona, vaig pensar en la sort que tenia d'estar allà de nou. Setmanes abans, durant els trials a Nova Orleans, lluitava per recuperar-me d'una sinusitis i em va costar classificar-me per a l'equip. Però ara estava allà de nou dominant el meu esport. Vaig pensar en Los Angeles-84 i Seül-88. Són records que sempre estaran amb mi. I al cap d'una estona, ja pensava en Atlanta-96. Si tot va bé, estaré als Jocs una vegada més. Seria increïble acabar com vaig començar, als Jocs i en territori americà.