Equador olímpic

Ja hem suat la meitat de la quota de suor que ens correspon per a Barcelona-92. Estem en el pas de l'equador olímpic i ja es pot dir que aquests Jocs seran recordats, entre altres motius, per la calor.

Els déus van foragitar el perill de la pluja i ens han deixat una xafogor centreafricana, que fins i tot acusen els cavalls. Quan es va obrir la Vila Olímpica, a mitjans de juliol, els primers ocupants demanaven mantes. Ara els atletes se sentirien feliços amb una instal·lació d'aire condicionat. Però no n'hi ha, a la Barcelona que ens agrada i els ocupants s'han de conformar amb ventiladors. Per això que els que s'ho poden pagar se n'han anat a un hotel. El director de la Vila ha dit que són uns insolidaris. Realment ha de ser difícil la solidaritat termomètrica entre un finlandès i un zairès.

Hores baixes

Són dies de baixada, desurmenagei d'estrès. Es va començar a presentar dijous, i demà, diumenge, a l'encarar-se l'última setmana dels Jocs, es començarà a remuntar. Ho saben molts periodistes, que han viscut altres experiències olímpiques estiuenques. S'agafa embranzida per iniciar el treball i es comença amb molt entusiasme. Són dies en què se suporta tot: la calor, els dinars (o el que sigui) a deshora, els llargs desplaçaments, la falta de son. Pel cinquè dia es detecten els primers senyals de cansament. És la baixada. Es perd l'interès, fins que després del dia setè, quan ja s'entra en la recta final, es torna a recuperar. És el que els deu passar als maratonians

No és un fenomen exclusiu dels periodistes. Ells ho saben millor, perquè molts han viscut abans la mateixa experiència. Els passa a tots els que han de treballar. Si els que ocupen un càrrec en l'organització ho poguessin manifestar, ho dirien igual. Però han d'estimular i animar els que estan per sota. Ara protesten els voluntaris, pels mateixos dinars que van suportar els primers dies. Es queixen els conductors olímpics perquè amb prou feines se'ls crida per a un servei.

I es queixen els conductors d'autocar contractats per tot Espanya, pel fet que hagin de prestar servei en una ciutat i en unes subseus que no coneixen. Alguns van arribar a Barcelona el dia 23, el 24 se'ls va explicar alguna cosa de la ciutat i dels seus accessos, i el 25 ja estaven traslladant el parentiu olímpic, i així va passar amb una expedició arribada a l'aeroport, que s'havia de traslladar a la VaIl d'Hebron, que va aparèixer a Castelldefels. Alguna cosa més deuen saber ara de Barcelona que aquell dia. No es van queixar llavors. Es queixen ara, el sisè dia dels Jocs.

L'eufòria aguanta els que tenen un nivell alt de responsabilitat en l'organització. Tot ha sortit bé fins ara i a l'arribar a l'equador olímpic expressen a la cara la satisfacció que senten.

Com en un casament

Aquest eufòria del moment ha permès que Pujol i Maragall convoquessin conjuntament una recepció, com la de dijous a la nit, a Pedralbes. Un fet inèdit. Els dos noms amb la mateixa rellevància tipogràfica. Com en les participacions de casament. El casament d'un Pujol amb una Maragall. O al revés. Tot paritari. Com la presència de mossos i d'urbans de plomall. Un mosso, un guàrdia. Somriuen i saluden, però acusen el cansament. Hi ha hagut dies amb esmorzar, dinar i sopar amb convidats importants, en els quals han hagut d'assistir, a més, a més d'una recepció.

No tan eufòrics com ells estan molts botiguers. Es va escampar l'estranya idea que tots els carrers de Barcelona apareixerien plens de forasters i que fins i tot no es podria transitar pels llocs més avorrits i impersonals de l'Eixample. Ara parlen de fracàs, perquè el calaix, que auguraven ple, no acusa els Jocs. De dia o de nit no han anat a la plaça d'Espanya i a Montjuïc, no han baixat cap al port i el Moll de la Fusta, no han pujat per la Rambla i no han estat una estona a la plaça de Catalunya. El negoci va per barris i els beneficis del turisme olímpic i dels tafaners es repartirà de forma desigual. Com ha estat sempre.

Els que s'han forrat han estat els fabricants de banderes. S'han consumit més quilòmetres de senyera que en l'històric Onze de Setembre del 1977. Als fabricants se'ls demanava també la de Barcelona i l'olímpica, i han hagut d'improvisar amb rapidesa. Industrialment parlant, la senyera té l'avantatge que pot ser infinitament llarga. Ara hi ha senyera a les cases per a unes quantes generacions. En l'equador olímpic conviu pacíficament amb altres banderes, inclosa la del Barça.

Els que no se n'han anat

No se n'han anat tants com els que van dir que els Jocs Olímpics no rls retindrien a Barcelona. Majoritàriament, la segona quinzena de juliol s'ha desaprofitat per a vacances. El nivell d'activitat no ha estat menor que en altres èpoques de l'any, i si la circulació no ha provocat excessius problemes -excepte quan hi ha hagut talls de carrers- ha estat perquè els barcelonins han estat sensibles a les amenaces restrictives dels responsables del trànsit.

Notícies relacionades

I la pluja, sense assajar

¿Amics per sempre?

No s'ha complert, doncs, una de les recomanacions del COOB, la de l'èxode vacacional dels barcelonins. Però el COOB proposa i els ciutadans disposen. La curiositat ha retingut a la ciutat molts barcelonins. Han volgut viure l'ambient de l'urbs en festa. Se'ls va convèncer que això passaria una vegada a la vida i que podrien passar molts anys, si no segles, abans de repetir-se, i van decidir quedar-se. El mateix COOB, que preferia que se n'anessin, els incitava a quedar-se.

Altres no se n'han pogut anar, encara que ho pretenguessin. Les seves empreses els ho han impedit. El tinglado comercial industrial dels Jocs Olímpics és tan ampli que moltes empreses s'hi han vist involucrades. A partir de diumenge que ve Barcelona pot ser un desert. Més que mai.