La Vila, trista i sola

A les 5 de la tarda regnava el bullici a la Vila Olímpica. A dos quarts de nou només hi ha silenci. Els atletes han marxat endiumenjats cap a l'estadi i Musculòpolis s'ha quedat trista i sola, com la facultat universitària que canten elstunos. Només hi ha policies i voluntaris, a la ciutat dels atletes. Uns estan de servei i altres, que lliuren a aquestes hores, segueixen la inauguració als televisors de pantalla gegant instal·lats a la pista de bitlles i al bar musical. El silenci a la gran avinguda que mira al mar imposa respecte. El trenca només el flamejar de 172 banderes i la simfonia que componen el xoc del llast metàl·lic que tensa les banderoles del servei interior d'autobusos amb el pal que les sosté. És com si la fantasmal dringadissa no fos altra cosa que una composició musical avantguardista.

L'important no és desfilar

Han quedat alguns centenars d'atletes a la Vila. L'Estadi no és de goma i demà, a més, a les 9 del matí, els ciclistes han de disputar 100 quilòmetres contrarellotge a Mollet del Vallès i s'ha de donar descans al cos. Les tiradores han de competir una estona després i els podria tremolar el pols amb tantes emocions inaugurals. No desfilarà Sandra Myers, a qui besen els atletes espanyols quan se'n van cap a Montjuic, ni tampoc l'equip cubà d'atletisme, que acaba d'arribar en tren des de Sevilla i que a les 7 del vespre s'ha incorporat a la Vila Olímpica. Tampoc hi serà l'equip colombià de futbol, que dijous era a València i que aquesta tarda, quan acabava d'arribar a Barcelona, ha anat a entrenar-se.

De bon grat estarien tots a l'Estadi, però el baró Coubertin mai va dir que l'important fos desfilar, sinó participar. És curiós. Alguns atletes s'han de quedar i en canvi desfilaran alguns personatges que són autèntics fantasmes, practicants de l'esport de la intriga i de les influències al seu país. Alguns ja tenen una llarga experiència en desfilades inaugurals. Ara són a Barcelona i es tornaran a trobar a Atlanta. En l'esport de la intriga no s'envelleix i el que val és l'experiència.

Als que s'han quedat no se'ls veu, quan la cerimònia ja ha començat. Només un incansable maratonià mexicà i alguns ciclistes, que segueixen devorant quilòmetres pel circuit urbà de la Vila Olímpica. Els altres han abandonat l'àrea comunitària a l'hora assenyalada per a la cerimònia inaugural i estan seguint la festa al seu apartament per televisió. Altres han preferit els sofisticats jocs de marcianets que hi ha a la zona comunitària i segueixen entestats a batre els seus propis rècords.

Encara que són pocs els que es queden, Musculòpolis manté les activitats normals de qualsevol dia. Poca assistència tindrà el cine, que a l'hora de la clausura ofereix a les seves quatre sales les pel·lículesRocky 2, Sans toi ni fol, The DoorsiBagdad Café. I menys clientela tindran encara els reverends, que entre les 20.00 i les 21 .30 ofereixen un ampli repertori de cerimònies, tant com els aliments que es poden triar en el bufet: pregària judaica, meditació budista, missa catòlica, meditació i estudi bíblic per a evangèlics i pregària i oració islàmica.

Simfonia de color

A la cara de los que es quedaven s'endevinava l'emoció quan han acomiadat els seus companys. La sortida ha començat a les 17.45, i això significa que deuen haver hagut d'esperar unes tres hores abans de trepitjar el tartan de l'estadi. Han sortit de la Vila Olímpica en blocs de 30 autocars, els grecs els primers, que per alguna cosa van ser els creadors de l'invent olímpic, el segle vuitè abans de Crist. L'olimpisme no és incompatible amb coqueteria i a les noies se'ls nota que han anat a la perruqueria. L'espera dels autocars és una simfonia de colors: els americans sembla que s'hagin escapat d'una revista de Broadway; els nigerians llueixen unes túniques precioses; els coreans es venten amb un pay-pay; els jamaicans, de verd i groc, semblen els components d'una arquesta; els congolesos sembla que vagin a un casament; italians i kenyans s'han disfressat d'executius; als de les illes Fiji i de Tonga se'ls ha de mirar a la cara per distingir els homes de les dones, perquè tots porten faldilla; la selecció de Malàisia sembla treta d'una novel·la de Salgari; els de Bahrain i Qatar -només homes- llueixen la túnica beduïna; i francesos i franceses vesteixen modelets que semblen de firma.

Quan l'equip espanyol abandona el recinte ja són les 20.30 de la tarda. Elles vesteixen de bandera espanyola de mig cos per amunt i de senyera pels plecs de la faldilla, i ells bandera catalana quan van amb la jaqueta descordada. Seran els últims a desfilar i els últims a abandonar la Vila Olímpica. Només s'observa de lluny la silueta d'algun policia. El silenci envaeix el recinte. El maratonià segueix donant voltes incansable. Mai ha estat tan gràfica la soledat del corredor de fons.

Fotografiar-se amb el Príncep

Als de l'equip equatorià no els havien explicat que així ha estat sempre i van protestar perquè el seu equip, en el llenguatge olímpic, no seria el d'Equador en la desfilada, sinó el d'Equateur. Així ho exigeix l'homenatge que el COL vol rendir a l'inventor olímpic, el baró de Coubertin. Els Jocs van néixer en llengua francesa i una organització tan conservadora, que busca les seves arrels en l'antiguitat, vol mantenir una vinculació més gran amb la llengua del seu restaurador. I Mèxic és Méxique, i Espanya és Espagne.

Notícies relacionades

I la pluja, sense assajar

¿Amics per sempre?

Les voluntàries olímpiques, lliures de servei o en exercici de les seves funcions, ahir a la tarda van anar en massa a la Vila Olímpica. Ja que no tenien entrada per a la cerimònia inaugural, la seguirien per una pantalla gegant i viurien entre els atletes l'ambient previ. S'ho van passar pipa amb la presència dels atletes de l'Espagne: "Mira, mira, el Villacampa!", "¡allà el Guardiola!" Però sobretot amb un, amb el príncep Felip, a qui van demanar autògrafs i amb qui es van poder fotografiar tantes vegades com van voler. Però no només les voluntàries van posar amb el Príncep, sinó també tot l'equip de futbol al complet: "Doncs el Ferrer no te cara de tanbrutocom em pensava"- i fins i tot algun rude boxejador.