El diari olímpic de Carl Lewis
Linford em va emocionar
Fa un any, a Tòquio, Linford Christie va parlar de retirar-se. Acabava de córrer amb el millor registre de la seva vida (9.92 segons), nou rècord europeu, però això no va ser suficient per ser medallista en el passat Campionat del Món. Linford va confessar als seus amics que si el seu nou rècord no era prou bo per obtenir el bronze és que havia arribat el moment de retirar-se. Quan vaig sentir això, em vaig acostar a Linford i li vaig dir: Per favor, no ens deixis, et necessitem, i jo no vull ser el velocista més vell en actiu".
Vaig recordar aquesta conversa ahir a la nit, veient Christie fer la carrera de la seva vida, guanyant la medalla d'or a Barcelona. Per descomptat, em vaig sentir de nou decebut per no ser a la carrera i desil·lusionat per l'actuació del meu company Leroy Burrell, però la gran carrera de Linford em va emocionar. Aquests són els últims Jocs de Christie. Leroy tindrà una altra oportunitat. Em va partir per la meitat veure Leroy fer una sortida nul·la i reaccionar malament en la bona, però espero que hagi après la lliçó i així tindrà experiència i una bona oportunitat per guanyar l'or el 1996.
M'hauria agradat haver estat a l'Estadi de Montjuïc per veure el 100, no només perquè és la meva prova sinó també per animar els meus companys d'entrenament, Burrell i Witherspoon. I també per acompanyar la meva mare i els familiars de Leroy Burrell i Mark Witherspoon i així poder disfrutar d'aquesta ocasió tan especial, com és la disputa d'una final olímpica de 100 metres. Però en l'últim minut vaig decidir que era millor quedar-me a casa.
Si hagués anat a l'Estadi podrien haver-se creat alguns problemes, amb els fotògrafs i periodistes tractant de caçar-me en qualsevol lloc on fos, i jo no volia ser una distracció. Aquest era un dia per als atletes que eren a la pista. El meu dia arribarà aviat, amb la prova de longitud, per a la qual em sento molt motivat i crec estar preparat per plantar batalla a qualsevol adversari. Serà, sens dubte, un concurs molt dur.
Tampoc ha estat agradable veure el que li ha passat a Witherspoon. És més, crec que el que més m'ha afectat ha estat veure el Mark caure lesionat en la segona semifinal de 100 metres. Estàvem veient-lo a la televisió amb Steve Lewis i Danny Everett, i ens vam quedar petrificats. El Mark havia corregut molt bé, m'havia batut el 1987, durant els Campionats USA, i durant aquesta temporada es mostrava una altra vegada en molt bona forma, superant la seva irregularitat d'altres anys. Estava llest, però la seva lesió l'ha deixat fora.
El seu tendó d'Aquil·les l'havia molestat durant els trials, però al final va aconseguir la segona plaça. Després de la segona ronda, abans-d'ahir, ens va confessar que el seu tendó tornava a ressentir-se, però que estava disposat a córrer contra qualsevol dolor amb tal d'arribar a la meta.
Notícies relacionades"Aquests són els Jocs Olímpics", ens va dir, afegint que "un cop hagi travessat la meta tant me fa que em treguin en llitera".
Aquestes coses passen i seguiran passant als Jocs. Al final, Liford ha estat el primer. Estic encantat per ell i espero veure'l molt aviat a la pista, quan tingui ocasió de córrer amb ell a l'agost. No hi haurà ressentiments, només una gran competició, i l'oportunitat que dos vells esprintadors puguin demostrar que encara cal comptar amb ells.
