Preparat per guanyar

La cerimònia d'obertura ha acabat, els Jocs han començat i jo estic assegut a l'ombra amb el meu mànager, Joe Douglas, parlant de les proves d'atletisme, per a les quals encara falten uns dies. Acabo de completar un entrenament amb velocistes nord-americans i em sento absolutament genial, millor del que m'he sentit des que vaig competir en els trials olímpics dels Estats Units afectat per una greu sinusitis.

Estic preparat per guanyar el meu gran duel amb Mike Powell en la prova de salt de longitud. Com a reserva de l'equip de relleus 4x100, estic preparat per incorporar-m'hi i participar-hi si algú em necessita.

Sentint-me tan en forma com ara, estic molt il·lusionat amb aquesta competició i, parlant amb el Joe, em sento també summament il·lusionat per ell. Fa 20 anys, el Joe era un corredor de distàncies mitjanes ja retirat que donava classes de matemàtiques en un institut de Califòrnia. Actualment, és una de les persones més destacades del circuit internacional d'atletisme.

Com a fundador i president del Santa Monica Track Club, el Joe ha construït un dels clubs més triomfals i potents del nostre esport. S'ha passat molts anys lluitant pels seus atletes i per millorar l'esport per a tots els implicats, enfrontant-se al sistema una vegada i una altra, buscant sempre canviar les coses per bé. Ha hagut d'enfrontar-se amb oposicions en tots els fronts, seleccionant bé les seves batalles. Sempre l'assetjaran els conflictes, perquè els canvis no s'aconsegueixen fàcilment.

Però jo vull que el Joe es relaxi i disfruti d'aquests Jocs. Aquí té la possibilitat de reflexionar sobre el camí recorregut pel seu club, la possibilitat de disfrutar veient com competeixen set dels seus atletes --alguns dels millors en l'equip d'atletisme dels EUA-- en la prova per excel·lència del nostre esport. Com va dir un diari local, correrem amb les sigles d'USA per fora, orgullosament dibuixat en els nostres uniformes, i l'esperit del Santa Monica per dins.

A més de mi, el club es veurà representat per l'anterior recordman mundial Leroy Burrell i l'anterior campió nacional Mark Witherspoon en els 100 metres llisos i el relleu 4x100; l'aspirant Mike Marsh en els 200 i el 4x100; el medallista olímpic de l'or de 1988, Steve Lewis, i el medallista de bronze Danny Everett, que va aconseguir el millor temps en territori nord-americà durant els trials, en els 400 i el 4x400; i Johnny Gray, el plusmarquista nord-americà en els 800.

Som una gran família feliç, que compartim cases adjacents als afores de la ciutat. Entrenem amb els altres atletes i també hem disfrutat de l'ambient internacional de la Vila Olímpica, però quan necessitem temps per estar a soles, ens podem relaxar i concentrar-nos en la nostra competició.

És exactament el tipus de situació que sempre ha desitjat el Joe. El 1972, quan ensenyava àlgebra i trigonometria, també pensava molt en l'atletisme. Volia professionalitzar l'esport, i tenia la visió de futur per veure el camí que havia de prendre l'atletisme nord-americà.

Volia crear un entorn en què s'oferís entrenament, direcció, tot un sistema de suport per ajudar els atletes a triomfar internacionalment.

Ja existien nombrosos programes d'atletisme per a joves i atletes universitaris, a més d'alguns clubs per als all stars, una vegada superat el nivell universitari.

Però el Joe volia ocupar-se del que ell considerava un terrible buit: l'entrenament i els viatges per a atletes postgraduats que no eren prou bons per ser reclutats pels clubs existents però que estaven plens del potencial i desig que podria a la llarga portar-los fins a les Olimpíades i més enllà.

Per començar, va col·locar un anunci en una revista nacional d'atletisme, buscant atletes per al que vindria a dir-se el Santa Monica Track Club. El Joe sabia més de córrer distàncies mitges i llargues que d'esprints, i pensava que els velocistes eren els atletes menys estables de l'esport. Així, doncs, el club se centraria en les carreres de mitjana i llarga distància.

Seria un club comunitari, que significava que podia apuntar-se qui ho volgués. Alguns dels membres --metges i executius, més interessats a fer jòguing pel barri que a competir als Jocs Olímpics-- van ajudar a cobrir despeses perquè els millors atletes poguessin competir en mítings internacionals.

El club va començar del no-res, però el Joe pensava en el més gran.

Quan jo vaig arribar al Santa Monica, el 1980, el Joe ja havia entrenat i dirigit diversos atletes olímpics, però no comptava amb cap velocista i tampoc tenia cap medalla d'or. En la passada dècada, amb la incorporació al Santa Mónica de l'entrenador de la Universitat de Houston, Tom Tellez, per entrenar els velocistes, vam dominar el circuit internacional, però el que és més important, vam establir i vam mantenir un ambient familiar.

Ens entrenem junts, viatgem junts, fem negocis junts, ens divertim junts... Després, guanyem junts. Als Jocs del 1988, el Santa Monica es va emportar totes les medalles d'or en les carreres de velocitat: jo vaig guanyar els 100 metres, Joe De Loach va guanyar els 200, i Steve Lewis va guanyar els 400. El Santa Monica va guanyar també el salt de longitud i dos ors més en el relleu 4x400.

En aquesta ocasió, ho hem de fer igual de bé. Jo no competeixo en tantes proves com de costum, però em sento més emocionalment implicat. Guanyaré i perdré amb els altres membres del club.

Notícies relacionades

Linford em va emocionar

El fossat va ser el meu 'cangur'

Ells han estat amb mi constantment durant les últimes setmanes, recolzant-me, ajudant-me a acceptar la desil·lusió dels meus resultats en els trials. Amb més d'una dècada de carrera en l'atletisme, segueixo aprenent amb totes les experiències, i això l'hi he d'agrair a Joe Douglas i al Santa Monica Track Club.

Miro al Joe ara, després de l'entrenament, sota l'ombra d'un arbre al pati, i li demano que, per favor, es reservi un temps durant aquesta setmana de tanta feina per disfrutar de tot el que ha aconseguit fins ara. Com sempre, els seus atletes se n'aniran d'aquí amb medalles. Però jo vull que Joe Douglas se'n vagi de Barcelona amb molt més que això., Vull que se'n vagi amb l'orgull d'un pare, la felicitat d'un amic, la certesa que ha creat una cosa molt especial per a tots els implicats.