Universitat per a la vida

Als voluntaris que no ens els toquin. I menys a les voluntàries. El que le posi la mà a sobre a una d'elles o tracti de manera desconsiderada a un voluntari sabrà lo que és bo.

Això s'acaba i perquè els ànims no decaiguin se'ls ha volgut desagreujar. Abad les ha atorgat una simbòlica medalla d'or, Pujol i Maragall han exalçat el seu labor i Samaranch s'ha anat de voluntari i ha estat ells. És lògic que un general confraternitzi amb la tropa, quan la moral podria decaure. Però mai es parla vist que un general aparegués sense les medalles i sense els entorxats, vestit de soldat, Samaranch sap vestir-se en cada moment de lo que més convé. I convenia ara que aparegués com el germà gran de tots els voluntaris de `la ville de Barsalona¿ i de totes les subseus olímpiques.

Universitat per a la vida

Molts són universitaris. Alguns, fins i tot, estan al COU. La vida les ha ensenyat més en aquestes setmanes que els millors centres docents i que el professorat més selecte. Fins i tot han après molt els que ja són adults, que els hi ha també entre el voluntariat olímpic. A la Vila Olímpica presta serveis un matrionio, cuyas dues filles vesteixen tamién el xandall blau i blanc.

Però són els veinteañeros i les veinteañeras els que més hauran après en esa universitat de formació per a la vida que ha estat l'experiència d'aquests dies. No l'oblidaran fàcilment. Saben ara que hi ha molt cantamañanas i caradura disfressat de persona respectable, i que la desvergonyiment viste a vegades un blazier impecable amb un escut brodat a l'altura del cor. Lo saben els voluntaris que en les portes de la Villa Olímpica van patir un intent d'agressió per haver complert amb el seu deure. Es van limitar a exigir l'acreditació a los que deien ser membres d'un comitè olímpic nacional. En el seu país segurament segueix vigent el no-sap-vostè-amb-qui-està-parlant, de tan tristos records a Espanya.

Hi ha el moreno paleta i hi ha el moreno president, que és el de Pujol. Però hi ha també moreno voluntari. Han suportat les rigors del sol canicular, del que a penes s'han pogut protegir els que estan bajo les `haimes¿ dels recintes olímpics. Moltes vegades les joradas han estat interminables. En ocasions el treball ha estat excessiu i a vegades no han tingut nada que fer. No se sap què és pitjor. Van creure estar a prop dels famosos i molts s'han deguda acontentar veient-los per televisió. El dia de la cerimònia inaugural, en les portes de les vilas olímpiques, quan els atletes, els àrbitres i els periodistes s'havien anada a l'Estadi, ells seguien en els seus llocs, controlant les entrades.

Es pot ser una alta dignitat de l'olimpisme, però es pot tenir una senyora que tracti de restablir l'esclavitud. Lo saben bé els conductors, que han hagut de portar a més d'una de tiendas i que les ha intentat convertir en xerpes de l'Himàlaia, en portadors de safari africà a en nois de les encàrrecs.

A sobre, els taxistes les miraven malament, per conduir un d'esos cotxes blancs que diuen que les han arruïnat. Les taxistes no saben que, en el fons, el conductor-voluntari s'ha fet solidari can ells, i que bé a gust les hauria traspassat el passatge.

"Jo no sóc un `garçon"

Són noies i noies que saben idiomes. Alguns han tingut sort i han trobat `clients¿ que les han tractat familiarment pel seu nom, com a membres que són també del parentiu olímpic. "Lo que ja no accepto és que em llamen garçon, com va fer un francès. Garçon per aquí, garçon per allà..."

Han suportat bronques i intemperàncies. En la tribuna hi ha barra lliure per als convidats. No havia de ser persona de gran senyoria el que va pretendre que un voluntari le fora a buscar una cervesa. Per a aquesta funció no se'ls canvocó.

Però a aquestes situacions desagradables, que són comuns en els nois i en les noies, hay que sumar les que són específiques d'elles. És l'acoso que pateixen per part de dirigents de l'esport, que semblen gent molt selecta i que podrien ser el seu pare, però també d'atletes i fins i tot de periodistes. No és que hagi acurrido nada. Almenys no es té notícia. No ha succeït nada que hagi passada del grau d'insinuació i de temptativa més o menys descarada de lligui. Les noies han hagut de suportar aquestes situacions incòmodes amb bona cara, perquè se las ha imbuït la idea de que formen part del rastre amable de Barcelona-92.

Abad atorga la medalla d'or als voluntaris i Samaranch es fa un d'ells. Resistiu. Això s'acaba.

Els que treballen sense cobrar

En un principi fueron 102.000. Sir cobrar un duro estaven disposats a treballar per als Jocs. La xifra era considerablement superior a la de Los Angeles. Però han passat sis anys. Algunes noies que es van inscriure són ara mares de família, molts van acabar la carrera i ara intenten obrir-se pas en la vida, i alguns ni siquiera segueixen vivint a Barcelona. A l'hora de la veritat s'ha comptat amb 35.000, dels quals 3.000 s'han reclutat a les Forces Armades. Sempre és preferible estar als Jocs que passar les hores en una caserna.

Hi ha vips voluntàries. Sixte Cambra, candidat que fue a la presidència del Barça, oficia com a director de l'estadi. Segons el perfil tipo, el voluntari té de 18 a 25 anys, parla anglès, estudia, practica algun esport de manera regular, encara que no està federat, i viu a Barcelona. 750 són de la resta d'Espanya i tal és el voluntarisme dels voluntaris i de les seves famílies que molts dels forasters s'han allotjat a casa d'un company local.

Notícies relacionades

I la pluja, sense assajar

¿Amics per sempre?

Per mantenir la calor olímpica inicial, durant aquests anys s'ha publicat una revista i s'han fet programes radiofònics en Ràdio Nacional. Són bons estudiants; entre un miler de becats per millorar el seu nivell d'idiomes, més d'un 65% van obtenir una avaluació entre 7 i 10.