Julio i la senyoreta Júlia

Desposseïda de la misogínia original del clàssic d'August Strindberg,Senyoreta Júliaarriba al Teatre Romea, aquest mes de juliol, amb Julio Manrique i Cristina Genebat com a parella protagonista en un dramàtic combat de libidos i classes. Els acompanya en escena Mireia Aixalà i els dirigeix Josep Maria Mestres, que ha adaptat la versió més «moderna i humanitzada» del britànic Patrick Marber.

El dramaturg, guionista i director londinenc va traslladar l'acció a l'Anglaterra del 1945, concretament a la nit de la victòria electoral laborista. A més a més, va suavitzar els vèrtexs femenins del triangle amorós dibuixat per l'autor suec el 1888 i va accentuar la lluita de classes. «A diferència de Strindberg, que detesta la Júlia i totes les seves figures femenines, Marber sent una profunda empatia pels personatges; els estima molt a tots. La seva Júlia és un ocell ferit que ha patit un gran cop a la vida», va explicar Mestres, que va recordar l'atmosfera de cine negre que respira l'obra.

SEDUCCIÓ FATAL A LA CUINA / L'acció passa a la cuina d'una casa noble on la Júlia, la filla de l'amo, i el John, el xòfer, inicien un joc de seducció fatal. En segon pla apareix la cuinera (Aixalà), la promesa de l'ambiciós criat. «La senyoreta Júlia és una nina trencada que necessita que l'estimin, mentre que el John té moltes ganes de prosperar i veu moltes oportunitats en ella. Hi ha també una pulsió sexual molt forta», va declarar Genebat, també traductora de l'obra i parella de Manrique fora de l'escenari. Al seu parer, «Strindberg va escriure el personatge de la Júlia per enfonsar la seva dona», l'aristòcrata Siri von Essen, que el va interpretar en l'estrena del muntatge.

Notícies relacionades

Aigües ¿turbulentes?

Res no és el que sembla

El text, va afegir Genebat, també planteja com les classes treballadores poden arribar a ser més conservadores que els mateixos burgesos. Mestres ho va resumir amb la paradoxa d'El gatopardo: «Tot ha de canviar perquè res canviï», i va subratllar la transcendència del clàssic per la inversió de rols: «Aquí la dona és la poderosa i el mascle, el criat».

El director i el repartiment van coincidir a destacar les «ressonàncies» de la història reescrita per Marber en la convulsa societat d'avui. «Els laboristes van guanyar en una Anglaterra deprimida després de la guerra; van veure la llum després del túnel, un horitzó de canvis i esperança. Ara també està tot en l'aire, els temps reclamen canvis», va argumentar Mestres. Manrique, que es va referir al director com el seu «mestre», va afegir més semblances: «La pasta passa a ser la protagonista de l'escena. Com avui, que no parem de parlar de diners. En això no ha canviat res».