Pau, amor i porros

Fa molts anys, cap al paleolític inferior, vaig tenir una nòvia que era fan de Bob Marley. Havia estat al seu funeral a Jamaica i considerava aquella jornada una de les més emocionants de la seva vida. Per amor, jo havia renunciat a una de les màximes que regien la meva vida aleshores: mantingue't allunyat dels admiradors de Bob Marley. Aquest col·lectiu em semblava un dels més beneits de l'univers pop -ara s'emporten la palma els fans de Springsteen, aquells que creuen sincerament que el Boss estableix contacte visual amb cadascun d'ells durant els seus concerts-, però al veure que tenia tants seguidors jo m'acabava preguntant si no em devia estar perdent alguna cosa.

On els altres hi veien una mena de Messies, jo només aconseguia veure-hi un senyor d'idees confuses que m'avorria cosa de no dir amb les seves cançons. I encara que preferia l'ska, no tenia res en contra del reggae i sempre estava disposat a escoltar una bona copla de Desmond Dekker o Jimmy Cliff. El que em rebentava de veritat era aquella aura de transcendència que envoltava el personatge i que anava més enllà del fum dels porros que es fumava diàriament. Ho entengués o no, Bob Marley podia decidir unes eleccions a Jamaica i semblar, en els seus moments menys confusos, el deixeble més avantatjat de Marcus Garvey.

«Jo el vaig conèixer», li vaig dir un dia a aquella nòvia de qui us parlava al principi. «¿I com era?», va preguntar ella. Pel que m'hi jugava, vaig respondre «un personatge molt peculiar», quan el que tenia ganes de dir era: «Un talòs embrutit per les drogues que no sap el que es diu». Així de radical era jo durant el paleolític inferior. Amb el temps, he acabat arribant a la conclusió que, simplement, no el vaig entendre, que és el mateix que em passa amb fenòmens com el futbol, Lady Gaga o Alfons López Tena. Cal dir en descàrrec seu que, quan vam coincidir, faltava menys d'un any per a la seva mort a mans del càncer (1981) i que, probablement, no li venia gens de gust parlar amb la premsa.

La revistaCambio 16m'havia enviat a l'hotel Princesa Sofía per parlar-hi. Em vaig trobar amb alguns col·legues que venien al mateix i ens vam asseure. Una decisió molt assenyada si tenim en compte que l'amic Bob es va personar alhall de l'hotel amb unes dues hores de retard, precedit per una pudor d'haixix que feia caure d'esquena, es va desplomar en un sofà i es va posar a respondre a les nostres preguntes amb uns monòlegs incoherents, si no incomprensibles, que el seu fort accent jamaicà no contribuïa precisament a aclarir. Per entendre'ns, la conversa va anar del model «¿On vas? Porto patates». Marley va parlar poc de música i molt de la seva visió del món. Em sembla recordar un discurs semblant a aquest: «Pels rastafaris no existeix el tu, tots som jo, jo sóc jo, però tu també ets jo, i tu ets ell i ell és jo i jo…» I així successivament.

Li vaig preguntar per Haile Selassie, Gran Cap Rastafari, ja que era un altre aspecte d'ell que tampoc entenia. Segons la ideologia de cada historiador, Haile Selassie és l'home que va modernitzar Etiòpia, un dictador dels grossos o un oportunista sempre disposat a pactar amb la potència occidental de torn per no deixar lliure la butaca imperial. Marley, didàctic, em va dir una cosa semblant a això: «Haile Selassie és descendent directe de Salomó i la reina de Saba, és el Messies en qui creiem tots els rastafaris, hi ha moltes falsedats…». Un col·lega va tenir la humorada de preguntar-li de quina manera l'havia influït el cannabis, tant a nivell personal com professional, quan els seus benèfics resultats estaven a la vista (i a l'olfacte) de tots.

El concert va ser com una missa per a feligresos fumats. Van caure tots elshits-I shot the sheriff,Redemption song,No woman no cry-mentre jo no veia l'hora d'arribar a casa per escoltar els Specials i recuperar l'alegria de viure. Com que el que passava a l'escenari no em podia interessar menys, em vaig dedicar a mirar la gent i a envejar les seves cares felices, els seus lànguids i repetitius passos de ball, els seus petons amb olor de ganja… I es va apoderar de mi una soledat còsmica que encara em dura, encara que per diferents motius.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

I DEMÀ:

2. L'actriu i directora de cine francesa Jeanne Moreau.