«La cultura és part del benestar de la ciutadania»

El baríton malagueny Carlos Álvarez protagonitza, divendres i diumenge a Peralada, el seu esperat retorn operístic a Catalunya després de l'aturada que va patir per una afecció vocal. Interpretarà Don Giovanni, un dels grans papers de la seva carrera internacional. El cantant actuarà a les ordres del director Roland Schwab i a les de Guillermo García Calvo, que estarà al capdavant de l'orquestra de la Deutsche Oper de Berlín, companyia que debuta amb aquesta innovadora producció al nostre país.

-¿Com afronta aquesta versió?

-Interpretar Don Giovanni és sempre un exercici d'equilibri entre incorporar-lo i no deixar-te portar per allò que Mozart mateix t'insinua constantment: Don Joan és l'amoi no hi ha límits. Aquest és el sentit de la proposta de Schwab.

-¿Està d'acord amb la idea que abraçar l'ampli espectre de Don Giovanni és impossible i que cal abordar-lo des de noves mirades?

-Aquest és un personatge molt polièdric i cada vegada que l'incorpores hi descobreixes noves cares. És important el consens amb els responsables del muntatge, però al final, mana elregista.

-Schwab proposa un personatge allunyat de l'erotisme corporal i intenta reflectir un cosmos més basat en la ment.

-Jo crec que ell aposta per una exaltació del poder omnímode d'un Don Giovanni sense redempció, menys flexible en el seu comportament i amb un determinisme social molt potent. És una lectura interessant.

-¿Creu que hi haurà bona química amb el repartiment?

-Amb Patrizia Ciofi (Doña Anna) vaig tenir el plaer de treballar aRigolettoi va ser una experiència magnífica, i espero trobar un fantàstic àlter ego amb el Leporello de Robert Gleadow.

-¿Quina estratègia va fer servir per mantenir la moral alta durant la seva recuperació? ¿El van ajudar els seus estudis de medicina?

-Vaig acceptar el fet, basat en el coneixement fisiohistològic previ, que potser seria difícil tornar i aquesta actitud em va ajudar, juntament amb una gran tenacitat en la recuperació, a suportar la pressió per afrontar el desafiament. En aquells mesos vaig recuperar la qualitat de vida i vaig trobar espais per reflexionar sobre la meva feina. Tot això va ser un plaer afegit.

-¿Ara se sent còmode?

-És un privilegi fer aquesta feina, però no podria pujar a l'escenari només per responsabilitat i respecte si no estigués convençut que estic preparat per fer-ho. Sent així disfruto molt.

-¿Quins personatges de la seva carrera recorda amb més estima?

-Evidentment el Don Carlo de Salz-burg el 98. Em va col·locar en una situació avantatjosa en el reconeixement com a baríton verdià. AmbRigoletto, que m'ha donat molts èxits, vaig viure l'experiència de rebutjar una oferta de Muti per fer-lo a La Scala perquè no em sentia preparat i després vaig coincidir amb el mestre a Viena amb un granDon Giovanni. També recordo que el meu debut amb Otel·lo va coincidir amb una vaga de l'orquestra al Teatre de la Maestranza. El vaig cantar amb el pianista Luciano Catanzolo assumint el paper de l'orquestra al fossat.

-La crisi obliga a estrènyer-se el cinturó. ¿Què s'ha de fer per mantenir l'òpera?

-Administrar bé els pressupostos i aconseguir que la gestió artística sigui professional. Només d'aquesta manera, i amb l'ajuda d'una llei de mecenatge, es podrà dibuixar un futur per a la nostra activitat, que ha d'estar basada en l'ús predominant de les veus.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Per què la cultura paga sempre els plats trencats?

-Potser perquè no hem sabut inculcar la idea que la cultura és part del benestar de tota la ciutadania. Haver-se de remuntar sempre al Gènesi per explicar les seves bondats és una àrdua tasca que s'ha de fer sempre que hi ha canvi polític.