Norah Jones, pop amb essència

El retrat d'aquella Norah Jones vaporosa i lànguida que es va donar a conèixer ja fa una dècada amb Come away with me s'ha anat movent i dinamitzant fins al perfil pràcticament pop de la seva nova obra,Little broken hearts, produïda per Danger Mouse. Ha estat una evolució ràpida però no antinatural, perquè en les seves noves cançons hi segueix havent maneresroots, matisos amb ànima i sofisticades cruïlles de camins estilístics que van més enllà de la tornada accessible. I la seva veu, delicada però imponent, cohesiona aquest repertori d'àmplies maneres que vam paladejar dijous a l'Auditori.

Recordant la forma com es presentava en públic als seus inicis, va sorprendre veure-la, en el primer bloc del recital, amb una guitarra elèctrica penjada i atacant cançons com la que dóna títol al nou disc (que va obrir la sessió),Say goodbye,iChasing pirates (del seu anterior disc,The fall, que ja apuntava aquest canvi de direcció). Material que fon estrofes lluminoses amb ambients tèrbols i detalls instrumentals profunds, guitarres ambwah wahi arranjaments pantanosos. Si s'ha de qualificar ara Norah Jones de pop i demainstream, serà la creadora més refinada d'aquesta categoria.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

SOLA AL PIANO / Aquesta primera part va incloure desviaments comBroken, protagonitzada per la seva veu i la seva guitarra nua, iBlack, cançó del discBlack, de Danger Mouse, en la gravació del qual va prendre part. I quan ens estava convencent dels creatius i cromàtics recursos de la seva nova etapa artista, Norah va seure al piano i va demostrar per què fa una dècada va ser fitxada per Blue Note per gravar el seu primer disc: perquè la seva versió deThe nearness of you, de Hoagy Carmichael, pot fer tremolar un iceberg. També aquellDon't know why lleument viscós, digne del repertori de The Neville Brothers o Dr. John. El mutant full de ruta la va conduir després al cabaretbluesydeSinkin' sooni, a partir d'aquí, diversos moviments en zig-zag: la melancòlicaMiriam, seguida de la cançó més lleugera del seu repertori,Happy pills, el rock mandrós deStucki una gemma country,Hickory wind, de Gram Parsons, en què va invitar a escena el teloner, Cory Chisel.

En la tanda de bisos, Jones i els seus còmplices es van plantar amb guitarres acústiques i acordions, i van rescatar peces llunyanes,Sunrise, Creppin' iniCome away with me.Les arrels, insinuades durant la major part del recital, van sorgir del tot en el seu clímax, i així tots els assistents de l'Auditori (entrades esgotades des de feia setmanes) van tenir motius per sentir-se complaguts.