«És fonamental disfrutar la vida per ser músic»

Arcadi Volodos (Sant Petersburg, 1972) és un pianista privilegiat que es dosifica cada vegada més. No dóna més de 60 concerts per temporada perquè no vol perdre la il·lusió i la frescor. El dies 5, 6 i 7 d'octubre vinent obrirà a l'Auditori la temporada de l'OBC.

-Interpretarà el Concert núm. 2 per a piano i orquestra de Brahms. ¿Què té d'especial?

-Brahms només va escriure dos concerts i és difícil dir quin m'agrada més. El segon és més magistral, el primer, més dramàtic. Va crear el primer quan era molt jove i el segon, en la plenitud. Tots són especials per a mi però el segon és un dels més importants de les obres per a piano.

-¿Quina és la seva gran preocupació a l'hora de fer arribar aquesta obra mestra estrenada el 1881?

-Aquests concerts impliquen responsabilitat i risc. Un mai sap com sortiran en escena. Aquesta música està escrita per genis, i per a les persones normals transmetre idees genials no és tan fàcil. És difícil d'explicar el que sento al tocar-la perquè té una àmplia paleta de colors. Cada compàs em diu una cosa diferent. No es pot explicar. És com una galàxia de diferents missatges.

-¿És millor escoltar la música amb els ulls tancats?

-És normal tancar els ulls en un concert, encara que vivim en una societat molt visual amb televisió, internet, vídeos... Però no hem d'oblidar que la música no és un espectacle sinó un so que va al cor i a l'ànima.

-¿El va beneficiar començar a estudiar piano als 15 anys?

-Vaig començar a tocar el piano als 9 anys. Als 15 vaig decidir dedicar-m'hi de debò i em vaig matricular en una escola professional de piano. Per a mi fer-ho tard va ser una gran sort. És trist que hi hagi molts joves infeliços perquè els seus pares els obliguen a tocar i els roben la infància. Els nens prodigi em fan pena. La meva educació va ser normal. És fonamental disfrutar la vida per realitzar-te com a músic. Diria que fins i tot serveix més això que tancar-se a assajar.

-L'anomenen el Horowitz del XXI...

-Això és pur màrqueting. Em van penjar l'etiqueta al fer un disc de transcripcions, algunes de Horowitz. Sens dubte ell era un gran pianista però la meva ànima està més a prop d'altres com (Artur)

Schnabel, (Alfred) Cortot, (Vladímir) Sofronitski...

-Fets els 40, ¿quin és el repte?

-El meu únic objectiu és tocar i ser honest perquè el món musical s'està convertint en pur màrqueting. És difícil ser tu mateix. Jo no puc només viatjar i tocar per fer carrera. Això no és vida. Necessito desconnectar, estar tres o quatre setmanes de vacances aïllat, sense tocar i en contacte amb la naturalesa després de cada gira. Els últims anys m'han aportat l'equilibri que necessito per afrontar cada concert amb entusiasme i ganes. Les gires no han de ser viatges de negocis.

-¿Què fa en els descansos?

-Quan faig vacances no toco. Intento no escoltar res, encara que reconec que és difícil. La música sona a tot arreu, també la tinc al cap les 24 hores. La música no és una professió, és la meva vida. Després de dos mesos sense tocar sento cada nova modulació. És com com si l'escoltés per primera vegada. No puc experimentar aquesta frescor si repeteixo un mateix programa quinze vegades. Això em mata la percepció.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-¿Quin serà el seu pròxim disc?

-Gravaré a principis d'any laMúsica calladade (Frederic) Mompou, que és d'altíssim nivell i aconsegueix captar l'eternitat del silenci. Em fascina. No saps on comença el so i on s'acaba el silenci.