Pepe, un geni malaguanyat

Després de les primeres 15 vinyetes dePepe (Panini Comics), un genial fresc mut del Barri Xino de Barcelona de 1946, surt al balcó una preciosa nena vestida de farbalans i comença a ballar i cantar la copla ¡Ay, pena, penita, pena!arrencant entusiasmats aplaudiments del veïnat. La seva mare viuda i la seva àvia ja ho deien: «És un artista». I ho va ser. Perquè la nena era en realitat un xaval amb un do natural per al dibuix i del seu llapis naixeria als 70 la imatge més voluptuosa i recordada de la mítica Vampirella. Era José González (Barcelona, 1939-2009). «Però mai li deiem així. Pepe era Pepe», recalca avui el seu col·lega Carlos Giménez.

«Era un artista sorprenent i quan va morir em va fer molta pena que només sortissin quatre ratlles a la premsa. Va ser un dels dibuixants de tebeos més importants del món i gairebé ningú ho va saber», lamenta Giménez (Madrid, 1941), autor deParacuellos, Malos tiempos iBarrio. APepe, primer de cinc àlbums, recupera la vida i la «desconcertant» i insòlita personalitat d'«un home molt estimat, admirat i respectat en la professió». En les impagables anècdotes i records, propis i recopilats entre els qui el van conèixer més bé -«tots l'adoraven però era inaprehensible. Fins i tot els seus amics només vam co­nèixer la part que ell ens va permetre»-, «hi ha un denominador comú», constata Giménez des de casa seva a Madrid: «la seva gran generositat, el seu gran menyspreu de la fama i els diners, el seu gran i insòlit talent, i el poc cas que en feia».

LA FAMÍLIA DE SELECCIONES

3 L'editor Josep Toutain va descobrir els seus dibuixos d'artistes a l'aparador d'una sastreria del barri i el va reclutar, amb 15 anys i sense haver llegit un tebeo en la seva vida, per a Selecciones Ilustradas, planter que als 60 i 70 exportava a Europa i els Estats Units la feina dels seus il·lustradors (Josep M. Beà, Jorge Longarón...). Una «gran família» de la historieta, que compartia festes, excursions i bromes, sovint pesades. En el còmic, Giménez ­rebateja l'estudi com a Pro­ducciones Ilustradas. «Hi ha gestos de complicitat reconeixibles però, excepte Pepe, no dono noms reals per no involucrar-hi ningú», avisa sobre un recurs que ja va usar aLos profesionales, on retratava aquell món.

«LES SEVES DONES»

3«Tenia una intuïció natural per a tot. Però va entrar en el món dels tebeos i els dibuixava millor que ningú. No el preocupava ni la tècnica ni el llapis que usava però era tot talent. Podria haver estat qualsevol cosa, cantant, actor, dissenyador, però era molt gandul i el que menys feina li costava era fer dibuixos», explica Giménez. I «les seves dones», voluptuoses i belles, van crear escola a Europa i Amèrica: «Molts vam tenir la sort d'aprendre d'ell. A Selecciones es deia que hi havia dos tipus de dibuixants, els que havien après a dibuixar noies copiant-les de Pepe, com jo, i els que mai van aprendre a dibuixar-les. És l'home que ha dibuixat més bé les dones».

Després de brodar-les en tebeos romàntics per a jovenetes, Toutain, que «sentia predilecció per ell, el volia casar i es preocupava que estalviés», el va avalar davant l'editor novaiorquès Jim Warren, que el va fitxar per al personatge de la sexiVampirella, del qual es va convertir en el dibuixant estrella. Però centenars «o potser milers» de retrats de Marilyn Monroe, a la qual idolatrava, són també part del seu llegat.

ESPECTACLE, DINERS, FAMA

3 «Com tot el que feia, dominava les taules, l'espectacle, a la perfecció. Es transvestia de dona i era la dona més preciosa i femenina que podies imaginar. Cantava millor que Barbra Streisand i era un gran imitador. El més horrible de Pepe -opina Giménez- és la quantitat de talent que tenia i que va desaprofitar. Qualsevol altre hauria arribat a dalt de tot però ell mai va tenir interès a ser famós. S'avorria, es cansava de tot. No et podies embarcar amb ell en res perquè era molt informal». I si no que ho diguin al grup Los Dálmatas, del qual va ser aclamat vocalista i a qui va plantar en una audició cru­cial.

«Tenia una generositat sense límit. Si no et sortia el dibuix d'una noia, te'l feia. Et regalava retrats de la teva mare o de la nòvia. Si necessitaves diners, te'n donava. Era capaç de comprar-li a un un cotxe. Per ell els diners no tenien valor i se'ls gas­tava amb facilitat. Però no li agra­dava treballar i en els pròxims àlbums es veurà que va acumular molts deutes».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L'HOMOSEXUALITAT

3 «En aquella època per ser homosexual et podien portar a comissaria per la llei devagos y maleantes. Era impossible sortir de l'armari i ho portaven en secret. Però Pepe, fart que li busquessin nòvia, un dia ho va anunciar a l'estudi». Segons Giménez, «li agradava escandalitzar i explicava coses que podien ser certes o no», com la que li agradava anar a un cine a fer palles i grapejar els tios. «Mai li va venir de gust tenir parella. Si ­algú sentia alguna cosa per ell, immediatament deixava d'interessar-li -revela el dibuixant-. No crec que fos feliç amb la vida que portava. Mai ningú el va veure plorar, potser perquè per plorar fa falta involucrar-se en les coses i ell no ho feia mai. Va créixer en un barri de putes molt dur i a més de ser capaç de suportar el dolor físic era un home molt dur davant els sentiments».