Apostar per la literatura

Cada any a l'octubre, quan s'acosta el lliurament del premi Nobel de literatura, dedico una estona a seguir per internet quins autors estan més ben situats a les cases d'apostes britàniques. És molt distret i, a més, l'alineació de tots aquells noms

Notícies relacionades

Salvador Illa presenta el ‘hub’ audiovisual Catalunya Media City a les Tres Xemeneies

Rita Miller Atelier ‘capbussa ’ les seves nòvies en un spa de luxe

-com si fossin cavalls pura sang a la línia de sortida- et permet treure algunes conclusions de com funciona l'hipòdrom literari. Aquest any el nom més ben situat era el japonèsMurakami,que és un autor que sap compaginar la popularitat amb les pretensions d'autor de culte, però no va guanyar (el primer gairebé no guanya mai). La llista també permet comprovar que cada cop és més estrany que el Nobel no vagi als Estats Units. L'últim premi se'l va endurToni Morrison,el 1993, i des d'aleshoresCormac McCarthy, E.L. Doctorowi Philip Rothesperen torn. És clar que el dia que guanyi un d'ells, els altres ja poden dir-hi adéu definitivament. Un altre detall de la llista és que sempre es repeteixen els eterns candidats. S'hauria de fer una col·lecció de quiosc amb els seus llibres:Ismaïl Kadare,el poeta Adonis, Alice Munro, Lobo Antunes...

El guanyador d'aquest any -el xinèsMo Yan- sortia en quart lloc a les apostes: es pagaven 9 euros per cada euro jugat. En una ressenya de fa uns quants anys,John Updike,que ho havia llegit tot, destacava la facilitat deMo Yanper crear metàfores d'alta volada i la seva llibertat creativa per «tractar el sexe, el naixement, la malaltia i la mort violenta». Els savis d'aquí que l'han llegit diuen que és un autor crític amb el seu país, tot i que sap fer equilibris. En el context de la literatura xinesa actual, el premi és també un reconeixement a l'art de la narració tradicional, amb el pes de l'oralitat i la família. Tot un avís per a les modes recents a les llibreries xineses: avui dia la majoria debest-sellerssón llargues tetralogies sense pretensions estilístiques, que parlen del triomf a la feina, d'herois individualistes que saben trampejar la burocràcia i només busquen guanyar diners per poder gastar-se'ls. Potser són ells els que apostaven per Mo Yan.