Wilco electrifica el Liceu

En una de les seves cançons,Misunderstood, Jeff Tweedy es dirigeix al personatge central, confús i «malinterpretat», i li pregunta «do you still

love rock'n'roll?» («¿encara t'agrada el rock'n'roll?»). Quan fa tants anys com Wilco que es toquen guitarres elèctriques, aquesta no és una pregunta innecessària. Però el grup de Chicago la va respondre ahir a la nit al Liceu amb claredat: sí, a Wilco encara li agrada el rock'n'roll, encara que l'entengui d'una manera més matisada i evolucionada que fa dues dècades.

I encara que cada vegada el vegem en escenaris més confortables i acomodats. El grup que en altres temps actuava en sales com Razzmatazz ha agafat gust als marcs tous: fa gairebé un any s'estrenava al Palau de la Música, i ahir a la nit ho va fer al Liceu, coliseu operístic desmitificat des que els seus murs van acollir el repertoricoplerd'Isabel Pantoja. Ahir a la nit es va registrar un doble ritu baptismal: per a una gran part del públic, poc familiaritzat amb el Gran Teatre, i alhora, per al coliseu operístic, que va acollir el concert més rocker i electritzant del seu historial. Era la tercera visita del grup en un any (la segona va ser al Primavera Sound), i potser per això el recinte no va acabar d'omplir-se, tot i mostrar un aspecte molt saludable.

Wilco va obrir, precisament, ambMisunderstood, movent-se en un escenari ocupat per amplificadors d'aspecte antic, de banda clàssica de rock, i coronat per una vintena de llums de taula col·locats del revés. En les primeres cançons, el grup va mostrar les seves aptituds per moure's, en segons, de la subtilesa més minuciosa al desenfrenament elèctric, adaptant a la seva manera el manual de Neil Young. En aquesta estètica d'extrems es van situarArt of almost iYou are my face, que van travessar camins amb el rock fibrós d'I might.

MOMENT 'GUITAR HEROE' / Després de citar la seva última obra,The whole love, el públic va agrair sonorament el viatge al discSky blue sky ambYou are my face i Impossible Germany. Aquesta última cançó, amb un llarg solo de Nels Cline, el va doctorar com aguitar heroi va conduir el conegut duet amb Pat Sansone, dels 70 sense manies i deutor de Thin Lizzy.

Tweedy va obrir, per fi, la boca per dedicar amabilíssimes paraules a l'audiència, «deliciosa i encantadora», segons va dir. Va afegir que «Barcelona és una llar lluny de la llar», confessió comprensible donades les seves repetides visites en els últims temps. Per sort, Wilco no és dels grups que treballen nit rere nit amb una llista inamovible de cançons, i al Liceu va brindar sucosos canvis de repertori respecte a les últimes visites.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

El present, encarnat en peces com Born alone,Capitol city Whole love, va casar sense relliscades amb rescats de peces comHandshake drugs i Radio cure, que van mostrar perfils més estridents i abstractes. Wilco va poder amb tot i va voler ser-ho tot: un grup de rock amb arrels obert a l'exploració; que mima les composicions i treballa intensament el so i presumeix de tècnica. Fins i tot les estridències més crues tenien ahir a la nit una textura d'alta fidelitat. ¿Algun problema amb el perfeccionisme?

Hi va haver més moments intensos ambTheologians, elVia Chicago amb tempesta incorporada i les apostes directes deShouldln't be ashamed, Heavy metal drummer, Downed on me iShot in the arm, abans d'una tanda de bisos amb viatges aJesus, etciI'm the man who loves you en un Liceu amb les defenses ensorrades. Sibaritisme sense objeccions.