Rubert de Ventós fa memòria

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) ho atribueix tot a la seva memòria. La té molt dolenta, i en els últims temps, «pitjor». Potser per això,Dimonis íntims, que apareix alhora en la versió original catalana a Edicions 62 i en castellà a Anagrama és un llibre confessional i íntim, una barreja de diari, memòries i assaig, que es nega a jugar a la precisió.

Això no vol dir que el llibre no pugui incitar a la xafarderia, cosa que el filòsof tem moltíssim, però no per això ha deixat d'incloure-hi totes les dades a punt per ser interpretades. Com per exemple, els seus flirtejos eròtics, no sabem si de l'època en què, igual que Mick Jagger o Serge Gainsbourg, era considerat «no guapo però sí seductor», com s'afanya a recordar el seu amic i editor Jorge Herralde.

Així, l'autor evoca unménage-à-troisa Empúries amb aprenentatge sexual inclòs, al qual la literatura no resta el seu caràcter explícit. Passa revista sumaríssima als seus dos matrimonis i es mostra, era previsible, més comprensiu amb el primer, la mare dels seus fills grans, mentre destil·la amargura davant el segon amb la poeta i narradora Luisa Castro, que adquireix en l'obra característiques de malson. I per no haver de donar més detalls que els que aporta el llibre, Rubert de Ventós diu emulant Isadora Duncan que «si sabés explicar-ho no ho ballaria». I assegura que ha camuflat les coses «per pudor i per delicadesa», fins al punt que va eliminar pàgines que no li van agradar al seu fill gran.

La portada és de l'artista plàstic Gino Rubert, un altre dels seus fills, una escena surrealista en què una figura femenina aparentment encantadora toca indiferent als fragments d'un home fet miques. «Es podria interpretar com la dona destructora, però en realitat vaig escollir aquesta imatge perquè era la millor».

Notes en llibretes

L'elaboració deDimonis íntimssorgeix de la recuperació i liofilització de les més de 60 llibretes en les quals, al llarg de la seva vida, ha anat prenent notes. «Rellegint els escrits de vegades he sentit vergonya, altres no recordava que pensava d'aquesta manera». S'hi desgranen la infància

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

-aquellPadre Padrone autoritari i aquella mare que tenia com a expressió més característica «Sí, però»-, la seva vocació com a pare, ciutats com Nova York i París, que el van formar, les lectures i anècdotes que com a bon professor de filosofia sap que ajuden a apuntalar la realitat.

El llibre també explica el Rubert de Ventós polític i explora en la condició d'independentista no nacionalista que a molts els pot resultar paradoxal i que ell data en un llunyà 1994: «Espanya i Catalunya unides traiem el pitjor de cadascuna, la prepotència i el ressentiment. La independència és una qüestió d'higiene».