Els pallassos de la meva tele

S'ha mortMiliki, un dels pallassos més famosos de la televisió, i he sentit nostàlgia. El recordo a ell i als seus companys en blanc i negre, així els veia jo a la meva tele i així van estar durant molt temps a la meva memòria (el color va arribar una mica tard a casa meva). Sóc capaç de veure'ls ara amb aquells vestits llargs, els seus barrets (menysGabi --el seriós i formal-- que crec que portava corbata) i sempre de bon rotllo. Els pallassos de la meva tele em van donar algunes de les millors tardes de la meva vida. Em falla una mica lamemòria però diria que apareixien per casa els dissabtes. Aquell dia era especial, per a mi i per a moltes altres persones, amb què poc ens acontentàvem... petits i grans. Què grans em semblaven els pallassos amb allò de:"¿Cómo están ustedeeeeeeeeeesssss?” I jo com unaboja posseïda cridava:"¡Bieeeeennnnnnnnn!"

Mentre escric això des del sofà i amb els peus tocant a terra, em veig a mi amb 4 o 5 anys. Veig una menuda de mitjana melena, preparada per cantar com una possessa, asseguda al seu tros de sofà amb els peus molt separats del terra i disposada a donar-ho tot de la mà d'aquells tipus tanfantàstics. No tens por, de res, només vols que apareguin els teus amics els pallassos. Vols que cantin allò de "...en el coche de papá nos iremos a pasear" per enfilara-te a les cames del teu pare o d'algun dels teus germans i arribar al moment dels revolts i dels sotracs, i tu al teucotxe familiar, que han creat els que t'estimen a tu... en lacançó els sotracs semblaven menys perillosos i més divertits que els sots de la vida real.

Com la meva primera bici

Recordo els pallassos de la meva tele com una cosa moltemocionant, equiparable a la meva primera bicicleta i el meu primer passeig, amb el pare al darrere subjectant-me (quina llàstima que ja no tingui la seva mà a prop per si caic), com elprimer petóals llavis quan tenia 13 anys (que només va ser això, un petó) i que em va fer un alemany al voler beure aigua d'una font, com la primeranit de Reis--estàs tan nerviós que no pots acluclar l'ull, i caus adormit de pur cansament-- i aquella sensació al descobrir els regals l'endemà, amb els ulls oberts com plats...

Cadascun dels pallassos de la meva tele, perquè eren de la meva encara que sortissin també a les vostres, tenia un rol, com tots i cadascun de nosaltres a la vida. Jo hauria anat ambFofó a la fi del món, i segons vaig llegir una vegada en una entrevista ell era el més engrescat. Em semblava la persona més divertida del planeta, qui cantava millor, qui portava el barret més xulo, era el meu amic.Vaig plorar com si fos dels meus quan es va morir, perquè per a mi era com de la meva família, m'ho passava bé amb ell, i ja no hi era. Em pensava que"Susanita tiene un ratón"no seria igual siFofó no hi era per cantar-la. He de confessar que durant un temps considerable vaig estar convençuda que aquella cançó me la cantaven únicament i exclusivament a mi. ¡Quines coses que tenen els nens!

Avui no he plorat al saber que s'havia mortMiliki, però sí que he sentit una gran nostàlgia. Ara sóc gran, tinc els peus a terra quan m'assec al sofà i si em pregunten com estem hauria de dir:"Maaaaallllllllllllllll". Però avui no diré això, perquè segur que a ell, i a tots els que hem perdut pel camí, els agradaria que cridéssim a ple pulmó com quan érem nens, i sense por de perdre la veu, que estem i intentarem estar "Bieeennnnnnnnnnnnnnn".

Notícies relacionades

Mor Emilio Aragón, 'Miliki', als 83 anys

Senyor pallasso Miliki

Et trobo a faltar, papa...

http://susanamolina.wordpress.com/