Un Cervantes per a la veu lírica de Caballero Bonald

Ahir, des de les primeres hores del matí, José Manuel Caballero Bonald, 86 anys, amb una bronquitis que, des de fa tres dies, fa que no s'aixequi del llit, va decidir que si finalment, com es rumorejava i com va ser, li donaven el premi Cervantes, el més distingit de la llengua espanyola, no es mouria de casa per atendre la premsa. I així ho va fer. La confirmació va venir amb la trucada telefònica del ministre Wert per comunicar-li una notícia que Pepe -com li diuen els seus amics- Caballero (Jerez de la Frontera, 1926) esperava des de feia dos anys. «Suposo que ara m'ha tocat per edat. En tot cas, en cap moment vaig pensar a rebutjar el premi [com va fer Javier Marías amb el Nacional de Narrativa]. Aquest és un guardó que m'omple d'orgull. És la culminació a tota una carrera», va explicar el novel·lista, memorialista i poeta, amb la seva habitual rotunditat un punt aristocràtica.

L'autor de Jerez va admetre amb un somriure que els 125.000 euros amb què està dotat el premi suposen una «injecció econòmica gens insignificant que ajuda a sobreviure». Així ho va explicar a un grup de periodistes a casa seva, a Madrid, un pis més aviat modest en un barri residencial en el qual ja no hi cap ni un llibre més (molts descansen a terra) ni tampoc un vaixell més, perquè les maquetes i els motius mariners tenen la vivenda ocupada. No en va aquesta és la vocació més antiga de l'escriptor, que va estudiar Nàutica -a més d'Astronomia i Filosofia i Lletres- i ha navegat a vela «per les aigües dels quatre continents», com acostuma a dir.

Un premi obliga el guardonat a fer balanç, i el de l'escriptor és totalment positiu, si no superlatiu amb ell mateix. Potser és l'edat o que és l'únic supervivent -amb el permís de Francisco Brines o del més jove Juan Marsé- de la generació dels 50 o del mig segle. Aquella que van formar Jaime Gil de Biedma, Alfonso Costafreda, Carlos Barral, Ángel González, José Ángel Valente i José Agustín Goytisolo, tots morts. La satisfacció l'ha portat a dir en més d'una ocasió que no està «capacitat per escriure malament». I pot sonar molt poc modest, fins i tot petulant, però dóna compte de la seva manera d'acostar-se a la seva escriptura elaborada i barroca: si el resultat no el convenç, senzillament no ho publica.

Això explica que la trajectòria de Caballero Bonald sigui llarga però no especialment densa. Es va iniciar com a poeta, un ofici que l'ha acompanyat fins ara, ambLas adivinaciones(1952),Las horas muertas(1959) i va destacar ambDescrédito del héroe (1977). El 1962 va aterrar en la narrativa ambDos días de septiembre, con el qual va obtenir el Biblioteca Breve dels bons temps i va arribar a dalt de tot ambÁgata ojos de gato(1974) per abandonar definitivament la ficció ambCampo de Agramante (1992). Pel camí també va tenir temps per cultivar el seu amor pel flamenc, que va cristal·litzar en el fonamentalLuces y sombras del flamencoamb fotografies de Colita.

ENEMICS / Després de tancar el territori novel·lístic, al qual diu que no pensa tornar, va obrir la porta a unes memòries en què va repassar capítols essencials de la seva vida: com la seva estada, no exactament exili, a Colòmbia i els anys en què va ser secretari de la influent revistaPapeles de Son Armadans, dirigida per Camilo José Cela a Mallorca. Incís per a la xafarderia: en les seves memòries va evocar amb elegància la història d'amor amb la llavors dona del seu cap, Rosario Conde, a qui Cela abandonaria al cap dels anys per Marina Castaño.

Finalment, també hi va haver en el llibre una revenja amb alguns dels seus enemics. Ahir va tornar a parlar d'ells: «Són persones molt anodines. Suposo que amb el Cervantes em dec haver guanyat algun enemic més. El gremi d'escriptors és un gremi molt envejós i suporta malament el triomf dels altres».

Un altre dels sentiments enfrontats de l'autor davant el premi Cervantes és haver-lo obtingut d'un Govern del PP, el qual ell ha criticat obertament. No en va un dels seus últims poemaris, el celebratManual de infractores(2005), sembla estar ara en perfecta harmonia amb les tesis dels indignats. Per això li agrada ser qualificat de «desobedient», un epítet que també li quadra a la perfecció, diu, al seu admirat Cervantes.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Per Caballero Bonald, els desobedients són els que contemplen amb un punt de vista crític el col·lapse de la societat actual. Aquella mateixa societat en la qual les persones se suïciden després de perdre la casa per no poder-la pagar. «Hem arribat a l'extrema crueltat. Una societat que permet que passin aquest tipus de coses és una societat malalta. Vivim instal·lats en l'horror. L'angoixa s'ha quedat a viure en la nostra vida diària. No sabem què passarà», va analitzar pessimista.

Quan, el mes de gener passat, el poeta va publicar el biogràfic poemariEntreguerras, va assegurar que amb aquell llibre posava punt final a la seva obra. Encara que no descarta que, inesperadament, li arribi un nou poema. «És inevitable». Però això no vol dir que hagin de sortir més llibres seus. Seix Barral prepara l'edició al gener d'Oficio de lector, una selecció d'assajos, ressenyes, pròlegs i conferències inèdites sobre diversos autors, entre els quals destaca un text, evidentment, sobre Miguel de Cervantes.