Una bruixa s'infiltra en la novel·la negra

Vegeu el vídeo d'aquesta

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat

Sota la influència dels frondosos boscos de la vall navarresa de Baztan, del rumor nocturn del riu i la persistent pluja i la boira que cobreix els cims de les muntanyes i es cola entre les teulades de la seva pirinenca capital, Elizondo, un pot arribar a creure en bruixes -belagiles, com en diuen per aquí-, en elbasajaun(versió local del ieti) o en capritxoses deesses de la naturalesa com Mari. Aquest marc i aquests ancestrals éssers de la mitologia basconavarresa s'infiltren aEl guardià invisible(Columna / Destino), una potent novel·la negra, inquietantment real, inici d'una trilogia, la de Baztan, que farà parlar. La seva au­tora també creu en bruixes, encara que quan ho diu, abaixa el to de veu. «Crec que tot el que té nom existeix... i sí, jo sí que hi crec. Crec en la màgia».

Alguna cosa hi deuen tenir a veure els orígens gallecs de Dolores Redondo (1969), una donostiarra que viu amb el seu marit i els seus fills a Cintruénigo, al sud de Navarra. Però potser el motiu real és la predicció d'«una dona que vivia a Ulía, Sant Sebastià, Maritxu Guller, una vident natural que tirava les cartes, sense cobrar per fer-ho, i en la qual està inspirada el personatge de la tia Engrasi». Les hi va tirar, confessa, «per a 30 anys, i la va encertar...», encara que, és clar, no revela què li va dir.

NENES MORTES / Però la gran protagonista d'El guardià invisibleés la inspectora Amaia Salazar, «una dona molt potent en la seva feina però dolça i fràgil en la seva vida privada», que anhela ser mare, explica Redondo. El seu confés nerviosisme inicial en el seu debut davant la premsa es dilueix dos minuts després de començar l'entrevista.

Amaia ha de tornar al seu Elizondo natal, on viuen les seves dues germanes i la seva tia, per investigar els assassinats d'unes preadolescents els cossos de les quals apareixen amb la roba esquinçada, les mans en actitud virginal i untxatxingorri, un pastisset típic de la zona, sobre el pubis rasurat. Tot assenyala a un assassí en sèrie, encara que «els pobladors de Baztan són molt pacífics», s'afanya a apuntar l'autora.

Amaia, que deu el seu esperit investigador i el seu cognom Salazar a «un inquisidor de Logronyo, el primer a dubtar de l'existència de les bruixes i a aturar-ne la crema a la foguera després de sentir milers de testimonis autoinculpatoris», s'enfronta a un trauma familiar del passat. «He fet un exercici de recerca interior i he volgut ser honesta -admet Redondo-. Hi ha dolor autèntic i pell autèntica en algunes de les coses que viu Amaia. Els grans traumes de les persones vénen de la seva infància». I aquí es cola la por. «No la por que algú et faci mal o al monstre sota el llit sinó la por que la por torni. Quan ets adult i has edificat una vida on tot va bé, has enterrat aquestes pors sota un munt de lloses de normalitat, però saps que hi són i que si un dia tornen poden destruir el teu equilibri. Pot ser la por a la pobresa, a la soledat, a la misèria, a alguna cosa que ha fet molt de mal i sembla superada». ¿Parla de si mateixa? «Quan parles de dolor i por has de buscar la teva, encara que no cal haver viscut un gran trauma».

La trilogia parla de la consciència del mal. «Amaia té un do natural per percebre'l. Tots tenim un instint primari que ens posa en guàrdia davant el perill i hauríem de fer més cas de les primeres impressions -opi-

Notícies relacionades

Dolores Redondo: «¿Bruixes? Algú hi va creure i les van cremar»

El final del cercle màgic

na-. La psicologia freudiana ens ha fet perdre la capacitat de reconèixer el mal pur, quan el veiem, pensem que aquesta persona està boja quan simplement és malvada. Avui dia veiem molta gent dolenta, capaç de fer mal només per beneficiar-se, per pura cobdícia, que ha arruïnat famílies o ha deixat gent sense casa».

DONES FORTES / Amant de la novel·la negra, Redondo ha evitat que la seva investigadora sigui «algú solitari, sense família, alcoholitzat, amargat...». «Volia mostrar que els policies són gent normal, amb parella, fills... I volia que les dones de la seva família tinguessin pes i un caràcter fort per tractar el tema del matriarcat i captar tots els aspectes de la dona: la que treballa, la molt vàlida que manté un home que no val res, la mare, l'esposa, l'amant, la cap, la companya de feina...». Dones una mica bruixes, sí, però no totes les bruixes són dolentes.