Aquells versos perduts

Fa més de tres dècades, el 1980, un Enric Casasses (Barcelona, 1951) de 29 anys va acompanyar la seva nòvia d'aleshores, la sevacriatura de llum(a qui després va perdre la pista), a la seva Suècia natal, on va conèixer el seu entranyable avi pagès. Aquest, malgrat les barreres de l'idioma, li va anar ensenyant el seu món, li va explicar on havia estat, què havia fet a la seva vida, van compartir excursions... «Es va fer estimar. Un dia havia de segar l'herba amb una dalla i em va demanar que l'ajudés a afilar-la. Un mes després moria sobtadament d'un infart. Afilar la dalla... va ser gairebé profètic», recorda avui el prosista, dramaturg i articulista, poeta maleït de les lletres catalanes .

Profètic va ser també que durant el mes que va passar a Escània, just abans que l'avi morís, Casasses va escriure un dietari en què aquest era el centre i, paral·lelament, un poema llarg de rima assonant. «Tracten sobre el pas del temps i la mort, un tema que he tocat molt poc en la meva carrera; el poema reflexionava sobre la terra dels morts i les formes de morir-se. És com si jo hagués intuït la mort de l'avi».

POEMA EXTRAVIAT / Va concebre dietari i poema com un «díptic». «Anaven junts des del principi i no volia publicar el diari sense el poema». Però aquest es va perdre poc després de tornar a Catalunya i l'atzar no va voler que Casasses el recuperés fins passats 30 anys. Ara els dos textos veuen per fi la llum sense haver envellit gens en el breu volumDiari d'Escània i Univers endins (Empúries), primer títol del poeta després de gua­-

nyar el juliol passat el Premi Nacio-

nal de Literatura de la Generalitat.

«Tinc diversos poemes llargs però em faltava aquest, que era l'únic que tractava de la mort, i em va saber molt greu perdre'l», explica avui el bard, a qui li va doldre tant que fins i tot va dedicar un poema als versos perduts (afegit en un apèndix del llibre). Havia escrit el dietari en una llibreta negra i el poema en una altra, barata i d'espiral. Una vegada a Barcelona va picar a màquina els dos textos, els va ficar en un sobre, va llençar a les escombraries els manuscrits del poema, i només va conservar la llibreta del dietari (exposada aquests dies al Museu de Sant Pol de Mar). Encara avui es pregunta què va fer amb el sobre, que va ressuscitar el 2010, a casa d'una amiga, Maite Ninou, que havia estat fent neteja de papers vells.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

ON ELS TROLLS EXISTEIXEN / Al dietari es palpa la percepció de Casasses del món rural suec -«viuen tres quartes parts de l'any a les fosques, en uns boscos i amb unes boires que creen un aire de faula que et fa creure que els trolls existeixen»- i es nota la influència de lesrondallesde Verdaguer que, confessa, l'havien «embruixat» ja llavors, quan encara no havia llegit la seva poesia. «A Escandinàvia han sabut introduir el món modern sense trencar l'antic, no com a la costa catalana. L'Escala de quan jo era petit ha desaparegut», lamenta.

Però Casasses, que aviat publicaràA la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou,es declara «optimista» respecte a la llengua i cultura catalanes. «Som l'única cultura plena en el món que aguanta sense Estat. Si desapareixem, les altres cultures que ara ens ignoren ens trobaran a faltar i ens farem famosos, i si no també ho serem».