Una llegenda viva

Amb tota probabilitat, Daniel Day-Lewis no deu estar llegint ara mateix cap guió. El que deu tenir a les mans -a més del seu nou i cantat Oscar per Lincoln- és un llibre. El portentós actor londinenc creu que la literatura és «més enriquidora» que els guions. Per això, així que acaba una pel·lícula fa un parèntesi fins que comença a llegir un nou projecte. Aquesta és la manera de treballar d'un intèrpret que, als seus 55 anys, s'ha convertit en llegenda viva del cine gràcies al seu tercer premi de l'Acadèmia, que se suma als que va obtenir per Pozos de ambición i Mi pie izquierdo.

És normal que Day-Lewis s'agafi un temps entre film i film. S'hi deixa tant la pell que seria estrany que empalmés papers. Amb Mi pie izquierdo (1989) va passar mesos estudiant els interns d'un centre per a discapacitats. Es va passar tot el rodatge en una cadira de rodes, de la qual no s'aixecava ni en els descansos.

Treball interpretatiu

Day-Lewis juga amb el seu físic. Abans de posar-se a les ordres de Michael Mann per rodar L'últim dels mohicans (1992) va aprendre a pescar (no amb canya, precisament), així com a carregar i disparar un rifle mentre corria. A més, va guanyar 10 quilos (de múscul), just els mateixos que va perdre per protagonitzar En el nom del pare.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Fill de mare actriu i pare poeta, Day-Lewis -que estima la fusteria gairebé tant com l'actuació- deu la seva carrera als seus pares. Van ser ells els que, farts que el seu fill es dediqués a fer el dropo amb joves pillastres, el van enviar a un internat. El nou alumne no es va integrar, però va trobar un salvavides: les classes de teatre.

Ara, propietari d'una enlluernadora carrera, el protagonista de Lincoln es dedica a compaginar la vida professional amb la familiar. És pare de tres fills (de dues dones diferents) i viu entre una casa de camp a Irlanda i un pis a Nova York.