Les cireres de Carme Riera

«La princesa está triste... ¿qué tendrá la princesa?». Carme Riera (Palma, 1948) tenia set anys quan aquestes paraules de la Sonatina de Rubén Darío, que li va llegir el seu pare, la van animar a llegir. Li va semblar que estaven dedicades a ella ja que se sentia desgraciada perquè «les monges deien que era tonta de capirote, tonta del bote, perquè era l'única de la classe que encara no sabia llegir, creia que era retardada». Avui, si la seva família no s'hagués preocupat tant per la seva educació, l'escriptora mallorquina «pot-

ser seria analfabeta», i segurament no estaria enllestint el discurs amb el qual serà la sisena dona de la història a ocupar una butaca -la de la ena minúscula- de la Real Academia Española.

D'aquella època, de quan tenia entre 3 i 10 anys, a la Mallorca dels anys 50, avui desapareguda, sorgeix aquest i molts altres records que Riera evoca i entrellaça, com «cireres», a l'obra autobiogràfica Temps d'innocència (Edicions 62 /Alfaguara). «Quan fa vuit mesos va néixer la meva primera néta vaig pensar que la Mallorca que ella coneixerà no tindrà res a veure amb la de la meva infantesa i vaig voler mostrar-l'hi en aquest llibre, on no només hi ha xafarderies d'infància sinó records generacionals d'una Ma-

llorca en què el turisme i els assassins de paisatges encara no havien arribat».

Perquè, segons l'autora de Dins el darrer blau, «inventem la literatura per escriure sobre allò que hem perdut», però que «viu en la memòria, on hi ha l'ànima». «Recuperar el passat és tornar a viure'l, a més d'una forma d'aferrar-nos a la vida», afegeix, conscient de travessar una edat en què té «més vida viscuda que per viure» i en què es fa «balanç».

Entre els seus records sobresurt el del «tacte protector de la mà del pare» (sobre les seves reunions clandestines contra Franco ella tenia prohi-

bit parlar-ne fora de casa), la bellesa de la mare, la gelosia assassina als seus germans petits (va inten-

tar tirar-los pel balcó), les històries de l'àvia Caterina o l'herculi avi Pau. Va ser una infantesa sensitiva

-l'olor de la botiga de Can Rasca, del vi dels cellers i els fems o el so de les campanes que avui ja no sonen i de les ovelles-, però també «terrorífica». «Va estar plena de pors, a l'infern, a la condemnació eterna, a la mort, coses que avui als nens ningú els explica. La culpa i el pecat, molt lligat al sisè manament, el dels ac-

tes impurs, que no sabies ni què eren i sorgien de les fotos de dones des-

pullades i de lectures prohibides».

També esquitxen el llibre claus

sobre les seves futures novel·les i escriptors que corrien per l'illa, com Robert Graves, George Sand, Camilo José Cela o Llorenç Villalonga, que va muntar un gimnàs per veure «les cabrioles de Baltasar Porcel».

Fracàs de la transició

La primera gran desil·lusió de la seva infantesa va ser descobrir qui eren els Reis. ¿I de gran? «Pensar que després de la mort de Franco l'interès per la cultura seria prioritari. La transició ha sigut un gran fracàs. La nostra generació no es va imaginar mai que els diners fossin tan importants, que hi hagués tants corruptes i que els polítics primessin els interessos privats als públics. Fa fàstic», condemna Riera. I alerta: «El desastre més gran de la transició va ser que no hi va haver un consens de tots els partits sobre educació. Els francesos em fan enveja. Hollande ha dit que no retallarà en educació, no com aquí. Un país que deixa de banda l'educació no tirarà mai endavant. Ho pagarem molt car».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat