Pere Arquillué: «Cyrano s'ha convertit en una experiència vital»

A Pere Arquillué (Terrassa, 1967) li costarà desprendre's de Cyrano de Bergerac, un personatge enorme en tots els sentits, que li ha donat, entre altres satisfaccions, el Premi Butaca. L'aplaudit muntatge dirigit per Oriol Broggi acaba de tornar al punt de partida, al sobri escenari gòtic de la Biblioteca de Catalunya, on l'actor va recitar per primera vegada els versos d'Edmond Rostand fa gairebé un any.

-¿En què es diferencia la seva primera funció de Cyrano de les que interpreta ara?

-Ara disfruto més el personatge. Al principi, va ser un enorme repte perquè des del 1985 no es representava a Barcelona i per l'empremta que va deixar la gran interpretació de Josep Maria Flotats. Però, superada l'estrena del muntatge, amb la versió de Xavier Bru de Sala revisada, i veient la bona acollida que ha tingut tant a Barcelona com a Madrid en castellà, el personatge s'ha convertit en una experiència vital. Cyrano m'ha marcat. Per a mi hi ha un abans i un després d'aquest personatge.

-¿Per què?

-Per la seva complexitat i pels racons pels quals em fa passar. Ocupa molt. Durant tot aquest any, Cyrano i jo hem crescut. Acabo exhaust i cansat després de cada funció, però disfruto més. Cyrano és una autèntica festa teatral a la qual han vingut famílies senceres. Des dels avis fins als néts i cada un es fixava en un aspecte diferent. A més a més, conviure amb un mateix paper durant un any al teatre, un autèntic luxe, et permet establir una altra relació amb ell. Vaig començar enamorat de Cyrano i he acabat estimant-lo de debò.

-¿Amb quins altres personatges li ha passat? ¿Amb Otel·lo, Ricard III...?

-No ho sabria dir. He fet molts personatges magnífics però aquesta sensació no és fàcil d'aconseguir. És difícil trobar muntatges amb tanta continuïtat. Un any és molt, el normal és interpretar una obra un o dos mesos. En aquests moments, em ve de gust reprendre algun personatge que vaig fer en una altra època perquè amb els anys adquireixes una maduresa que t'aporta una visió diferent de quan ets jove.

-Les reposicions tornen en temps de crisi.

-Però no em refereixo a una reposició, sinó a agafar un personatge i tornar-lo a fer. Ara com ara el meu pla per desenganxar-me de Cyrano és reprendre Primer amor, de Beckett, aquell monòleg tan premiat que m'ha reportat tant. Espero que aquell friqui sense nom tan bestial i brutal em curi la ferida de Cyrano. Tinc 45 anys i sento que és un moment d'inflexió. He tingut sort de poder encarnar personatges magnífics en la meva carrera. Com diu Dant a La divina comèdia, em trobo «a la meitat del camí de la vida», però jo encara em sento amb ganes de seguir aprenent, encara hi ha ingenuïtat en mi.

-¿Quins altres projectes l'esperen?

-Faré televisió fins a final de temporada [interpreta en Claudi a La Riera]. Tinc alguna cosa de cine a l'horitzó, però costa molt aixecar projectes amb la situació actual. Ja veurem què ens depararà el futur i més en un país com el nostre on la situació de la cultura, més enllà de la crisi econòmica, és fruit d'una qüestió ideològica.

-La seva dona ha dit de vostè que té molt de Cyrano...

-Suposo que deu ser un compliment, perquè és un personatge molt complex. És un cràpula, un cara dura, un home que s'enfronta amb el poder, virtuós amb el vers i amb l'espasa. Té dues cares i totes dues són molt completes. A l'hora d'interpretar-lo és indispensable aportar coses teves, no té cap sentit buscar màscares o referents estranys. El que més necessita és el teu sentit de l'humor i la teva pròpia mirada en les escenes més dramàtiques. Hi has de posar tota la teva ànima i en això no pots enganyar, per aquest motiu he optat per crear un personatge franc, transparent, terrenal i directe. El vers ja l'he fet volar prou, jo procuro fer un Cyrano més terrenal.

-Si visqués avui, Cyrano ¿s'hauria operat el nas?

-Potser. Però no oblidem que el seu enorme nas és una metàfora. Tots tenim algun defecte que ve de fàbrica o no, i que ens impedeix ser feliços. Com Cyrano, tots ens enfrontem als nostres defectes i mirem de superar-los.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-No estarà en el pròxim projecte de Broggi, 28 1/2, inspirat en el món de Federico Fellini. ¿Planeja tornar a treballar a les seves ordres?

-Per descomptat. Junts hem realitzat un viatge fascinant i tenim ganes de fer més coses en el futur. No havia treballat mai abans amb ell però m'ha encantat, i també l'espai de la Biblioteca de Catalunya, tan personal i auster, com ho és la productora La Perla 29 de Broggi. En èpoques com aquesta projectes així tenen tot el sentit.