Josep Maria Espinàs: "L'article diari et repta a pensar"

Ja són més de 36 els anys que fa que Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) comenta la vida, no pas l'actualitat, des del columnisme diari. Els primers 23 al diari Avui, els últims 13 en el seu Petit observatori d'EL PERIÓDICO. Una vida dedicada a aquests articles, i uns articles que expliquen la vida de l'autor. D'aquí el títol, Una vida articulada, del llibre que, publicat per l'editorial La Campana, arriba aquesta setmana a les llibreries. Gairebé 500 pàgines, una selecció de les seves 11.000 columnes que és molt més que una antologia: es tracta d'una reivindicació de l'Espinàs escriptor dedicat «a l'observació i la reflexió». A casa seva, al carrer d'Aragó, amb la pipa que ha agafat per a la foto a la mà, parla del llibre que, d'entre els més de 80 que ha escrit, creu que quedarà.

-¿Ha canviat gaire la seva manera de veure i explicar les coses durant aquests 36 anys?

-He mantingut un cert equilibri.I sempre he estat una persona disposada a meravellar-me per les coses. M'he fet vell i no he perdut l'interès. Tot m'interessa.

-Una vida articulada no és exactament una antologia d'articles. ¿El resultat de seleccionar, tallar i ordenar cronològicament s'assembla més aviat a un dietari?

-Exactament. Sense voler, sense adonar-me'n, estava escrivint un dietari a través d'un mitjà, l'article periodístic.

-¿Els textos són les columnes tal com es van publicar?

-Alguns són fragments d'articles, a vegades articles sencers. Ha estat un treball llarg per seleccionar què estava millor i què no, i descartar algunes introduccions que només eren un instrument funcional.

-Però tampoc els ha retallat fins a deixar una col·lecció d'aforismes.

-No, no. Precisament no tinc cap especial predilecció pels aforismes perquè és molt fàcil fer-los i són mentida. En principi els aforismes són generalitzadors. I jo no sóc gens generalitzador, sóc més aviat particularitzador. Jo estic més per la concreció i el detall. He preferit donar-li forma de dietari, de manera que el repassis i en surti la teva època, la teva actitud, el que penses, el que has sentit, des de la petita anècdota a una reflexió més seriosa sobre un fet social. Aquesta barreja sóc jo.

-Però hi ha articles que semblen una preparació per acabar llançant aquella frase final brillant.

-És un procés. Però jo no sé com faig els articles. Els escric directament. L'article diari no és el mateix que un article mensual. Trobo alguna cosa que m'estimula en el que penso, en el que veig¿ Ara mateix he pensat que m'han fet la foto a la terrassa, però que feia molt de temps que no sortia. ¿Visc tancat en un món interior? ¿M'interessa més la curta distància que la llarga distància? No sóc un home panoràmic¿ Estic inventant un article. Aquesta pràctica s'exercita, es millora, es depura. I treballes pensant en una dimensió de l'escriptura. En un article tens un marc. I em sembla bé perquè així no et deixes portar per l'escriptorrea. T'has de cenyir.

-En el pròleg vostè diu que el seu procés de treball es resumeix en observació i reflexió.

-La meva vida és l'observació.

-I també un altre binomi: curiositat i admiració. Encara que això d'admiració no ho veig clar: més aviat veig un `tampoc no n'hi ha per tant'.

-Però és que a mi m'admira tot. La paraula admiració, és clar, potser és molt gran. Vull dir que tot em sorprèn, que m'interessa. Això potser sÍ que no ho he perdut, l'interès per observar. No com aquelles persones que amb els anys es tanquen en si mateixes. I que quan arriben a aquesta altura diuen que escriuran les seves memòries¿ Crec que sóc el mateix que 20 anys enrere, potser m'equivoco igual, però sóc el mateix. Jo sóc sociable, en el sentit que la societat m'interessa molt. M'interessa més el que jo puc veure que les teories que es puguin fer sobre no-sé-què. Fins i tot abans de fer els articles jo vaig fer molts reportatges sobre molts països de l'Àsia, he estat al Nepal¿ Però la gent pensa que l'Espinàs és aquell que camina per¿ Bé, he fet els viatges a peu perquè vaig descobrir que em donaven una informació, unes experiències que l'exotisme d'altres viatges no em donava. La immediatesa de l'observació a mi m'apassiona, em desafia, em fa pensar una mica. L'article diari també et desafia a pensar una mica. Una altra cosa és la varietat. Perquè hi ha gent que fa dietaris més personalistes. En el meu cas no es tracta de parlar només de literatura, o del que a mi m'interessa, no tinc perjudicis. Tot em suggereix coses. En aquest sentit em sento molt viu. Perquè cada minut és diferent, el món no és rutina.

-En aquesta barreja de temes, ¿de política, no gaire, oi?

-No. A veure. La política és difícilment observable. I el títol de l'article d'EL PERIÓDICO és Petit observatori. Amb el temps he descobert que sóc un observador no deliberat, instintiu.

-Llegint el llibre, vostè apareix com un escèptic.O relativista. Començant per vostè mateix.

-La gent s'inspira amb idees molt grans. Jo amb una sargantana. També hi ha un punt d'humor en això. Perquè hi ha un distanciament. Em sembla que no hi ha cap text en què parli directament de mi. Hi ha gent que vol deixar un testament, sent l'ambició d'explicar-se i explicar la seva vida. Jo no, al revés, per a mi el que compta és l'altre, no jo. T'autoretrates, però a través de com veus les coses.Jo més aviat diria que sóc relativista.

-En una de les seves columnes, mig en broma, diu que la seva addicció a l'article és un fracàs, perquè els articles no són una obra. ¿Aquest llibre seria una cosa així com deixar una obra?

-Acceptaria que diguessin que és una obra. A mi les paraules obra i tot això em molesten una mica. Em quedo amb l'etimologia. L'etimologia no és pretensiosa. Els paletes també fan una obra. Però sí, és un llibre que em fa una certa impressió. I t'adones que per primera vegada puc dir `això és una obra meva'.

-¿Presentar així aquest llibre vindria a ser una reivindicació literària de la seva feina? ¿Com ara dir `ara no digueu que no és literatura'?

- Jo penso que és un llibre que és potser més que un llibre. M'agradaria, això. Perquè la classificació dels que escrivim per gèneres és tremenda. ¿Un viatge a peu és literatura o no ho és? Jo no sé qualificar, però sí que sé que aquest és un llibre important per a mi i per a qui vulgui conèixer l'Espinàs. I possiblement podrà fer canviar l'opinió que algú pugui tenir sobre mi com a escriptor.

-Apareix, i quan es tracta de religió, apareix com un descregut.

-Sí. Descregut és una paraula una mica forta. És que no hi ha res tan important, tan important. Si no, aquí només hi hauria articles transcendentals sobre temes transcendentals.

Notícies relacionades

L'observatori de Josep Maria Espinàs

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

-A vegades crida l'atenció una certa fredor emocional. ¿Vostè és fred, o fins i tot cínic, o pudorós?

-Jo, com totes les persones que creuen en els sentiments, sóc antisentimentalista. A mi, tot el que acaba en adjectivació¿ Jo sóc poc partidari d'afirmacions rotundes, de definicions personals. Tots els istes finals són terribles. No em considero ista de res. I sí, jo tinc més aviat un cert pudor. Em ve de família. A casa no som efusius. Hi ha una certa contenció. I jo crec que literàriament, no solament vitalment, he mantingut una certa contenció. Mantenir la mesura. El que sóc, no sóc ni un exaltat, ni un retrògrad, ni un egoista: una persona normal que escriu, però sense dramatitzar.