Pell gèlida per cantar el desig

Pocs grups poden vanagloriar-se de sumar 33 anys en el negoci i mantenir, més o menys, la il·lusió d'abans. Delta machine pot no ser el disc que ressusciti la màgia pretèrita de Depeche Mode -des de Violator (1990) no entreguen una obra mestra- però almenys demostra el viu instint de recerca del trio, que aquí se submergeix en sons de techno experimental i en surt, per moments, bastant airós de l'aposta.

Delta Machine és un disc que, en certa manera, reuneix diverses èpoques del grup britànic. La seva pulsió experimental retrotreu a Construction time again (1983), compost sota la influència d'una actuació d'Einstürzende Neubauten: Martin Gore va quedar impactat pel xou i va voler experimentar amb la inclusió d'elements de la música industrial en un context pop. A Some

great reward (1984) van seguir la mateixa tònica. Blixa Bargeld, fundador d'Einstürzende Neubauten, va afirmar durant molt temps que els sons industrials d'un dels seus temes (el clàssic People are people) havien estat extrets de la seva banda, cosa que han negat ferventment tant Depeche Mode com el seu productor de llavors, Gareth Jones.

VIOLINS ASSALTANT LA TORNADA / Per un altre costat, Dave Gahan (cantant) es mostra aquí tan espiritual com a Songs of faith of devotion (1993), disc marcat per les influències del blues i el gospel, especialment en talls com el hit I feel you i Condemnation. Experimental, industrial, gospelià... Així és Delta machine. És a dir, qui estigui esperant el retorn dels Depeche Mode de més clar instint pop que continuï esperant. No busquin aquí un Strangelove, ni tan sols un seductor Only when I lose myself per utilitzar-lo com a infal·lible banda sonora d'alcova. Delta machine té més d'experiment quirúrgic, i no sempre és tan interessant com podria ser, encara que té els seus moments, com My little universe i Broken. Però comencem pel començament.

El disc arrenca amb Welcome to my world, i la lletra és pur Depeche Mode, gairebé fins a l'autoparòdia: el diable, l'esperit, els somnis, el desig. I si et quedes una mica / Penetraré en la teva ànima / Sagnaré en els teus somnis / Vols perdre el control. Pel so fred sembla que la banda aspiri a publicar en un segell tipus Raster-Noton, però per rebaixar la gelor hi ha uns violins assaltant la tornada.

La següent, Angel, exemplifica a la perfecció la simbiosi que comentàvem al principi: les textures són dures, la veu gospeliana. Gahan es mostra en mode predicador exaltat: L'àngel de l'amor està sobre meu. El single Heaven -amb un vídeo inspirat per Terrence Malick- prorroga la temàtica religiosa en una melodia en què també participa vocalment Martin Gore, compositor principal del grup i contrast tenor al baríton de Gahan. Segons ha comentat el grup, Heaven representa una espècie d'apropiació del rock clàssic dels 70, fins i tot amb una mica de Rod Stewart. Gore i Gahan intercanvien veus de manera bastant infecciosa (hauries d'haver estat tu/hauries estat tu/podries haver estat tu) en la posterior Secret to the end.

My little universe és un dels temes de so més minimalista però, paradoxalment, un de gairebé màxima efectivitat a nivell pop, potser juntament amb Broken. Suposa clarament el principal encert del disc, i connecta amb la unió de techno experimental i instint melòdic de la banda de culte The Knife. La bluesy Slow resulta un xic menys excitant: sona a cara-b de l'època Songs of faith and devotion, un intent (no del tot eficaç) de recuperar aquella electroespiritualitat.

Notícies relacionades

La intel·ligència artificial del BSC embarca a Vueling

Susu: "Per fi puc presentar un treball que va quedar inacabat"

ESSÈNCIES MELÒDIQUES / La citada Broken és un altre bon moment, un dels pocs en què Gahan deixa el seu costat més histriònic per explorar la seva faceta crooner. És un petit melodrama pop d'indubtable ganxo melòdic, amb una tornada que sense resultar històrica recupera les millors essències melòdiques de Depeche Mode. En la següent, The child inside, Martin Gore es reserva la veu principal i hi regna la intimitat; arriben certs efluvis del trip-hop dels 90.

Fins aquí, amb els seus alts i baixos, el disc manté l'interès, però en la recta final es reuneixen un seguit de temes que refan encerts pretèrits sense excessiva inspiració. És el cas de la final Goodbye i unes guitarres bluesy calcades de l'antiga I feel you, amb la qual no resisteix la comparació. Sigui com sigui, amb els encerts de la resta del metratge n'hi ha prou per donar l'aprovació a aquest disc poc vetust d'uns veterans.