Rammstein, versió XXL

Els que hagin assistit a anteriors concerts de Rammstein saben de la seva recepta de metal, electrònica eixordadora, tremendisme dramàtic i recursos pirotècnics tan reals que més d'una vegada han donat algun ensurt a músics i espectadors de les primeres files. Doncs bé, multipliquin per dos aquest guió per posar-se en situació de cara a la seva cita d'aquesta nit (21.00 hores) al Palau Sant Jordi, local en què actuen per primera vegada després de les seves visites prèvies a Badalona.

Que el grup berlinès passegi espectacles d'intimidants dimensions no oculta la seva sequera creativa: Rammstein no publica material nou des del 2009 (Liebe ist für alle da), i fa un any i mig que està immers en la giraMade in Germany, que deu el seu nom a un recopilatori que passa revista a 16 anys d'aventures. «Ara el que més ens motiva és tocar. La gira seguirà a l'estiu amb concerts en festivals, després descansarem i pensarem el següent pas», explica per via telefònica el guitarrista Paul H. Landers.

INTERPRETACIÓ OBERTA / La proposta de Rammstein és tan impactant com severa. Quadriculada, fins i tot. Com ho són les respostes de Landers, subjectes a un guió de modesta creativitat. El guitarrista es resisteix a interpretar la seva proposta musical, els seus espectacles, els seus textos... «És la gent qui ha de fer-ho. Nosaltres no podem interpretar el nostre treball per ells», subratlla. ¿I és capaç de concedir una lectura irònica d'aquests espectacles tendents al pèplum incendiari? «No pensem si són seriosos o divertits. Depèn de cada espectador», insisteix el músic, inflexible.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

Els membres de Rammstein van néixer als anys 60 i van créixer al Berlín Est comunista, cosa que, a ulls occidentals, introdueix elements intrigants relatius a la seva educació musical. ¿Quina mena de rock els va acompanyar? En aquesta qüestió, Landers és una mica més explícit. «A Alemanya oriental estàvem, per dir-ho d'alguna manera, protegits de la resta del món en molts aspectes, inclòs el musical, però tot i així escoltàvem els Beatles, els Stones i alguns grups de hard rock i metal», explica. «Les bandes estaven promogudes per l'Estat, encara que hi havia una petita escena alternativa amb grups interessants», afegeix. Però el que els va moure a formar un grup va ser el neometal i el grunge. «Des d'un principi a tots ens va agradar Pantera. I abans, Nirvana».

El grup, que ja compta amb biografia en castellà (Rammstein. Sexo, sangre, metal y furia,de Mariano Muniesa; Ed. Quarentena), ha aconseguit una cosa que altres compatriotes del metal (Scorpions, Helloween, Blind Guardian) ni tan sols es van atrevir a intentar: imposar-se en mig planeta amb cançons en alemany. «Des del principi vam acordar que sonava bé així», sentencia Landers, per a qui tocar la guitarra envoltat de flamarades i fogonades és una pràctica perfectament raonable. «És més divertit tenir foc al teu voltant quan estàs actuant».