Alice Munro: sense perdó

«Molt sovint diem que hi ha coses que no es poden perdonar, o que no ens podrem perdonar mai. I no obstant ho fem, a totes hores». Així tanca l'escriptora canadenca Alice Munro (1931) l'últim dels seus quatre relats autobiogràfics,Estimada vida, que al seu torn tanca aquest preciós volum que, sense esforç, podria haver-se titulatSense perdó. ¿Què és el que fem? ¿Perdonar-nos o cometre pecats, coses imperdonables? Munro no va anar al funeral de la seva mare, amb qui mantenia una relació complexa, contradictòria. I de la mateixa manera imperdonable, aArribar a Japóla protagonista se'n va al llit amb un home a qui acaba de conèixer deixant sola la seva filla al compartiment del tren que les condueix a Toronto; aAmundsenuna mestra segueix enamorada del metge que la va seduir i la va abandonar quan estaven a punt de casar-se; aOrgullun comptable amb llavi leporí prefereix vendre casa seva a admetre que està enamorat i no pot superar els seus complexos; i aTrenun pare decideix suïcidar-se quan descobreix que se sent atret per la seva filla.

Si no fos perquè els seus contes són crus i fugen del sentimentalisme com de la pesta, qualsevol diria que Munro és una moralista. Que creu que qui la fa la paga. Però no, no es tracta d'això: es tracta de parlar de la impossibilitat de trencar amb el nostre destí malgrat que ens hi barallem. Es tracta, en fi, d'acceptar que l'amor ens enfonsa i ens reflota alhora; d'assumir que patirem i farem mal en la mateixa mesura, i que en això es reafirma la naturalesa humana.

Quan Munro ens introdueix el seu quartetFinaleescrivint, com a nota aclaridora, que «és el primer i l'últim de tot el que he de dir sobre la meva pròpia vida», menteix de mala manera. En les dones insatisfetes amb el seu matrimoni, obligades pels esquemes del sistema patriarcal a convertir-se en mestresses de casa perfectes i infelices, però també en els seus personatges masculins, presoners de la seva rigidesa emocional, hi trobem reminiscències de la seva biografia com a mare i esposa, primer abnegada, després alliberada. Als seus 81 anys, sembla que la seva inclinació pel passat, per regirar en la memòria com en una pila de roba usada en què els mitjons sempre estan desaparellats, segueix vigent. És en la finor de la seva prosa i en l'amor pel detall on podem percebre els ressons de la literatura memorialística, encara que el lector, no s'espantin, no té mai la impressió de llegir el mateix conte o d'estar amb els mateixos personatges. És una mateixa vida que sembla clonar-se en centenars de nèmesis.

EL MISTERI / Sempre hi ha un moment violent, esquerp, brusc, que ens informa que la narradora sensible que hi ha en Munro percep el món fixant-se en les seves notes assonants o en els seus gestos de desafecció. És llavors quan la vida apareix en tots els seus matisos, ridiculitzant els homes que es creien en control de la situació (Santuari) o decebent les dones que potser n'esperaven més, o de les seves filles (la mateixa mare de Munro). Tot això servit amb una cadència entre lenta i impacient, la justa perquè el lector disfruti amb una comparació o un adjectiu inesperat, i també perquè vegi satisfetes les seves expectatives quan el misteri, a l'última pàgina, obre la porta del relat a un futur més misteriós encara.

3ESTIMADA VIDA

MI VIDA QUERIDA

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Alice Munro

Club Editor / Lumen. Trad. Dolors Udina / Eugenia Vázquez. 352 / 333 p. 22,90 €